Quan la muntanya s'acosta al mar

Des de l'Escala,  com a teló de fons de les ruïnes d'Empúries, el Canigó nevat.

Cap a la part del Pirineu, 
vora els serrats i arran del mar, 
s'obre una plana riallera: 
és l'Empordà

Joan Maragall

M'agrada la muntanya, a l'estiu amb els seus prats verds i els seus boscos, per caminar i per estirar-s'hi i per sentir una llibertat que no es troba enlloc més. I a l'hivern amb el seu silenci de neu.

M'agrada la mar i aquest horitzó tan llis i aquest infinit suggeridor. I respirar el seu batec i sentir la seva olor. La mar en calma regala molta pau, la mar revoltada sembla transmetre molta força.

A vegades totes dues es donen a mà. 
I els espectadors bocabadats, els faríem reverències. 

L'edifici de l'Hotel Empúries  i el Pirineu al fons

Comentaris

  1. Sóc conscient que no s'adiu gaire amb el post però les imatges i el teu text m'han fet venir al cap una antiga cançó de La Trinca que parla d'un pastor de la muntanya i d'una sirena de dins del mar que es diuen:
    - Pastor, si tu baixessis una mica...
    - I tu perquè no puges aquí dalt?
    - Farem una parella tan bonica...
    - Farem una parella de postal.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí que s'hi adiu i molt, Mc! Perquè els versos de Maragall que he posat a dalt, són de la sardana que es diu l'Empordà i parla d'un pastor de la muntanya i una sirena que... bé, Joan Maragall, ho diu així:

      A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
      A dintre de la mar hi ha una sirena,
      ell canta al dematí que el sol hi és bo,
      ella canta la nit de lluna plena ...
      Ella canta: - Pastor me fas neguit.
      Canta el pastor: - Me fas neguit sirena.
      la, la-la, la, la-la, la ...
      - Si sabessis el mar com n'és bonic!
      - Si sabessis la llum de la carena!
      - Si baixessis series mon marit!
      - Si hi pujessis ma joia fora plena!
      - Si sabessis el mar com n'és bonic!
      - Si sabessis la llum de la carena!
      La sirena se feu un xic ençà,
      i un xic ençà el pastor de la muntanya.
      Fins que es trobaren al bell mig del pla,
      i de l'amor plantaren la cabanya: Fou l'Empordà!

      I la Trinca va fer la seva versió. O sigui que ja veus, tots girem a l'entorn del mateix.

      Suprimeix
  2. Dos dels símbols més potents (amb permís de Montserrat, Pedraforca. el Delta, el Montseny....) de Catalunya: el mar i el Canigó.
    Saltem falses fronteres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Saltem falses fronteres.
      El Canigó, és un símbol de Catalunya sense cap dubte.
      I el Canigó i el mar, s'agermanen com els catalans del nord i del sud.

      Suprimeix
  3. Dues lletres referides a la mar i la muntanya , on hi ha pastors i sirenes que s'enamoren i s'apropen uns als altres, aleshores salten espurnes d'escuma i de flama!!!
    Petonets, Carme,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que en tots nosaltres hi ha alguna cosa de pastor de les muntanyes i també de sirena de la mar. Dues parts del territori mol estimades.
      Petonets M Roser.

      Suprimeix
  4. Mira que és un paisatge que tinc poc explorat, però el Canigó en aquesta localització sembla posat allà per general unes fotos de somni. En aquesta època que està nevat queda un paisatge meravellós.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo, en canvi, el tinc ben conegut i explorat, però sempre sorprèn. El Canigó sempre hi és, ell no es mou de lloc, però segons les condicions metereològiques, sembla que s'apropi o s'allunyi.
      Jo crec que la neu l'acosta. Semblava que el podíem tocar.

      Suprimeix
  5. A mi l'Empordà m'enamora, perquè estic enamorada de Pla. I de tot el que s'hi relaciona!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'Enpordà enamora a tothom que el coneix... sense cap dubte.

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars