Molsa
En un espai tan petit
entre ciment i formigó
creix la tendresa
com minúsculs camins de vida.
Abrera
Fa 1 mes
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Blogcelebracions
- Obtén l'enllaç
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
La foto m'ha recordat un fragment d'un laberint. En aquest cas (com en molts altres), el camí correcte ens el marca la natura.
ResponEliminaSí, com un laberint fàcil... no cosatva trobar la sortida.
EliminaMolt S.A.
ResponEliminaHa, ha, ha... Molt BO
EliminaLa tendresa és tan etèria que es cola per tots els racons de la vida, com la molsa a les parets...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Era una plaça, a terra, gran extensió d'aquestes peces de formigó, amb els camins de molsa... feia patxoca. Bon vespre, M Roser!
EliminaLa molsa està protegida, no se'n pot agafar del bosc. És un luxe que creixi a la ciutat.
ResponEliminaUn luxe, de veritat... aprofitant els minúsculs camins...
EliminaLa vida, la vida sempre s'obre camí. I la molsa, si hi ha humitat, ho cobreix tot.
ResponEliminaI ressegueix els caminets on pot arrelar..
Elimina