Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
La foto m'ha recordat un fragment d'un laberint. En aquest cas (com en molts altres), el camí correcte ens el marca la natura.
Sí, com un laberint fàcil... no cosatva trobar la sortida.
Molt S.A.
Ha, ha, ha... Molt BO
La tendresa és tan etèria que es cola per tots els racons de la vida, com la molsa a les parets...Bon vespre, Carme.
Era una plaça, a terra, gran extensió d'aquestes peces de formigó, amb els camins de molsa... feia patxoca. Bon vespre, M Roser!
La molsa està protegida, no se'n pot agafar del bosc. És un luxe que creixi a la ciutat.
Un luxe, de veritat... aprofitant els minúsculs camins...
La vida, la vida sempre s'obre camí. I la molsa, si hi ha humitat, ho cobreix tot.
I ressegueix els caminets on pot arrelar..
La foto m'ha recordat un fragment d'un laberint. En aquest cas (com en molts altres), el camí correcte ens el marca la natura.
ResponSuprimeixSí, com un laberint fàcil... no cosatva trobar la sortida.
SuprimeixMolt S.A.
ResponSuprimeixHa, ha, ha... Molt BO
SuprimeixLa tendresa és tan etèria que es cola per tots els racons de la vida, com la molsa a les parets...
ResponSuprimeixBon vespre, Carme.
Era una plaça, a terra, gran extensió d'aquestes peces de formigó, amb els camins de molsa... feia patxoca. Bon vespre, M Roser!
SuprimeixLa molsa està protegida, no se'n pot agafar del bosc. És un luxe que creixi a la ciutat.
ResponSuprimeixUn luxe, de veritat... aprofitant els minúsculs camins...
SuprimeixLa vida, la vida sempre s'obre camí. I la molsa, si hi ha humitat, ho cobreix tot.
ResponSuprimeixI ressegueix els caminets on pot arrelar..
Suprimeix