Arbres a la ribera de la Muga
 |
| La Muga a la vora de Pont de Molins |
Els arbres s'aboquen, s'emmirallen a l'aigua
i el reflex de la muntanya els distreu.
Escabellades, branques i fulles s'uneixen
per sentir-se un sol ésser
i vèncer, així, el vertigen de no reconèixer-se.
La primera lectura és misteriosa. Branques escabellades... m'agraden.
ResponEliminaVolia dir alguna cosa com ara que tenim tantes coses i tanrtes distraccions al voltant que ens costa trobar-nos i reconeixer-nos a nosaltres mateixos. I que a vegades les persones properes, ens podem ajudar les unes a les altres a fer-ho. Ara no sé si ho havia d'explicar, però m'ha sortit així.
EliminaLes branques tenen més a veure amb les arrels que amb les fulles, per això els costa de reconèixer-se.
ResponEliminaPotser sí, al menys per isomorfisme....
EliminaEls arbres es distrauen amb facilitat, les muntanyes estan més atentes.
ResponEliminaNo em facis triar, Jp... entre les muntanyes i els arbres no podria fer-ho!
EliminaOn hi ha algun rierol , per petit que sigui, sempre està envoltat d'arbres que juguen a veure qui es remullarà més els peus i creixerà més...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Els arbres i els rius sempre van plegats... Bon vespre, M Roser!
EliminaQue presumits aquests arbres que es dediquen a mirar el seu reflex i es guarneixen de fulles per estar més formosos.
ResponEliminaNomés s'uneixen per a poder-se reconèixer a ells mateixos. No són tan presumits, he, he, he...
Elimina