Mirall
Era un dinar multitudinari, una trobada de no sabia ben bé què i en Rafel s'hi havia trobat embolicat per la seva dona. No en tenia ganes i hi va anar a contracor. Li va agradar, això ho havia de reconèixer, l'indret: un menjador molt bonic amb una tribuna preciosa que donava a un jardí molt agradable. Però la gent que no coneixia de res no el motivaven gens. Va buscar un lloc, quasi d'esquena a tothom i quasi de cara a la paret, però no era ben bé paret, perquè hi havia el mirall.
Es va imaginar que mirava una pantalla i que en realitat estava sol, només mirant una pel·lícula on es feia una trobada de no sabia ben bé què. Alguna cosa de tant en tant el feia tornar a la realitat: els canelons eren prou bons!
Bueno pues entonces ya solo era cuestion de tiempo..
ResponEliminaBesos
Temps i paciència... i canelons... he, he, he...
EliminaCaram amb en Rafel!, sort que li van agradar els canelons.🤭
ResponEliminaTenies raó, un lloc molt bonic, però amb massa gent.
Aferradetes, preciosa.
Sí, i hi havia un soroll infernal en aquest menjador. No m'estranya que el Rafel es volgués desconnectar. He, he, he...
EliminaAferradetes, bonica!
Sempre s'ha de tornar a la realitat, quan ens n'anem massa de l'olla! Molt original la teva entrada!
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena, de grat o per força acabem aterrant,
EliminaUns bons canelons fan oblidar les preocupacions.
ResponElimina(El rodolí ha estat involuntari)
Involuntari i graciós! He, he, he...
EliminaUna molt bona idea trobar la postura ideal per contemplar bé el panorama, així a ell no el veien però contemplava, l'escena com si fos una pel·lícula antiga!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Tothom es defensa de l'ambient com pot...
EliminaBon vespre, M Roser!