Camí
Se me'n va l'esguard cap als camins que no puc recórrer...
desconeguts, entrellucats, només, en la seva bellesa.
Cal guardar-ne, molt bé, la imatge i l'essència.
Qui sap si en el futur hi haurà ocasió de caminar-los...
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Guardar l'essència. Si els camins no es poden trepitjar amb els peus ho farem en l'imaginari.
ResponEliminaDoncs sí, ho farem així!
EliminaMe encantan esos caminos que se pierden en el punto de fuga en la línea del horizonte o no, me gusta fotografiarlos, unos se a donde llevan y otros nunca los he tomado pero eso quizás les da mas belleza por el aquel de que habrá al final.
ResponEliminaBesos
A mi també m'encanten els camins que es perden dins del paisatge.
EliminaUna abraçada, Erik.
Mai se sap si els podràs recórrer... de moment, si guardes la seva essència, els pots imaginar i, fins i tot, somiar.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Els guardarem... per descomptat.
EliminaAferradetes, bonica!
Que bonica aqusta foto, m'ha recordat aquella frase que diu:
ResponElimina"Un camí, una cosa tan curta de dir i tan llarga de seguir".
Petonets, Carme.
EliminaAquesta cruïlla de camins em recorda un quadre de Van Gogh, "L'església d'Arles", en què els dos camins que envolten l'església poden simbolitzar la cerca del terme mig. Ja sé que me'n vaig de la idea del teu poema!
ResponElimina