Porxada

Passejava i s'explicava històries inventades,  també es feia preguntes sense altra resposta que la seva imaginació. 

Per què, en aquesta porxada tan gran i tan bonica, no hi ha mai ningú ni dinant, ni sopant, ni prenent la fresca, ni mirant la pluja a recer,  ni tan sols estenent roba? 

Si jo la tingués...  que n'hi faria de coses! Que n'hi passaria, jo, d'estones!

Tot això ja ha passat,  li contestava el porxo en silenci.  Tot això ja es va fer,  es va fer quan hi havia tota la família, eren vuit de colla  i gairebé a totes hores hi havia algú que tenia ganes de ser a fora.  Potser no pas a ple hivern, però  sí en totes les altres estacions de l'any.  Ara només queden els vells i ja tant els fa estar dins com a fora,  o millor dit, no,  prefereixen estar a dins perquè se senten més protegits.  Ara sempre tenen fred, encara que sigui estiu. 

Però va passar un vespre,  havia fet un dia de moltíssima calor i tot just semblava que es girava una mica d'airet… quan els va veure,  tots dos asseguts prenent la fresca...