La Deu

Tot semblava màgic en aquell entorn,  les fonts rajaven més que mai i els rierols que en sortien fluien plens  i alegres,  la llacuna ben plena i coberta de les llenties d'aigua i els arbres caiguts  que semblaven  aguantar-se màgicament, però  no era màgia,  la fusta sempre sura...

Malgrat tot, m'anava deixar hipnotitzar per aquestes sensacions,  encara que soc de tocar de peus a terra. Tot d'una, un soroll com de picar de fusta amb fusta,  un soroll que jo no coneixia d'abans,  em va fer aixecar el cap i buscar d'on podia venir. No vaig saber veure res,  per més que vaig mirar.   En canvi vaig sentir a veu del meu pare que em deia:  recordes quan veníem per aquí,  de petita?  Doncs aleshores  ja t'agradava tant com ara, i ja volies veure la màgia per tot arreu. I  sí que me'n recordava una mica. Sabia que havíem vingut,  però  no sabia que buscava la màgia per tot arreu.

Parlant de màgia,  d'on sortia aquella veu,  no ho vaig pas descobrir.