Aquell humà passava cada dia. Al començament passava de llarg. Com s'entén que no sigui capaç d'aixecar el cap, pensava jo. I sempre me'l mirava molt atentament per veure quin dia s'adonaria que jo era allà, com una reina mirant els seus súbdits.
I aquest dia va arribar, em va veure, em va parlar, em va fotografiar, i jo ja vaig veure les coses d'una altra manera. Això era més normal. Com havia pogut ignorar-me així, un humà miserable. Me'l mirava amb una mica de condescendència, ell volia ser amable, però jo no li acabava de perdonar la seva indiferència d'abans.
I encara menys, quan després d'haver semblat que volia ser amic meu, algun dia passava de pressa, de pressa i tornava a ignorar-me. Jo miolava molt disgustada i aleshores ell es dignava a aixecar el cap, a mirar-me i a dir-me "bon dia, gateta".
Però aquell dia, que ni amb els meus miols planyívols i enrabiats no va aixecar el cap, vaig perdre els estreps. Ara veurà si em farà cas o no, aquest coi d'humà! Vaig fer un bot i el vaig atacar amb totes les meves forces. Quan en vaig tenir prou, d'un parell de bots més, vaig tornar al meu balcó.
No el vaig tornar a veure mai més. No sé si el vaig matar o és que ara passa per un altre carrer. A mi tant me fa una cosa com una altra. Aquests humans no sé qui es pensen que són.
Vaja amb la gateta, si que es va enfadar! Ja ho diuen, cal anar amb compte amb els gats, no saps mai per on et sortiran.
ResponEliminaM'ha agradat molt el seu punt de vista. (T'ho dic perquè no s'enfadi amb mi) ;-)
Aferradetes, preciosa.