La petita Teresina i la seva mare, estaven fent una passejada de diumenge al matí, quan es van ensopegar amb la gent que sortia de missa. La Teresina, va veure en Miquel, un noiet del barri més gran que ella però que li tenia el cor robat, perquè sempre feia figures de paper, en sabia un munt de papiroflèxia i, a més a més, cantava sempre mentre les seves mans treballaven el paper.
La seva mare l'estirava, no volia pas que es fessin amics. Ells amb aquella família no volien tenir-hi cap contacte. No és pas que hagués passat res de greu, però resulta que eren del poble del costat i ja se sap els del poble del costat no són mai gaire de fiar. Fins i tot hi havia una dita que deia "És de Vilafreda, per dir-ho tot". I ells ja s'entenien. I a més a més aquest nen era molt gran per jugar amb la Teresina.
La Teresina va haver de seguir la mare, esclar. I anava darrere sa mare, somrient d'amagat. No pas perque estigués contenta de no haver pogut saludar en Miquel, sinó perquè estava contenta de no haver-li explicat el que, a partir d'ara, seria el seu secret, a la mare. I mira que n'havia estat ben a punt, sobretot perquè ella no creia pas que havia de ser un secret, però ara s'adonava que havia tingut molta sort.
Després de dinar, mentre els pares estaven enfeinats o fent la migdiada, ella se n'anava a la cambra petita, aquella que havia de ser pel seu germanet que no va arribar a nèixer i obria el balcó i veia en Miquel, a casa seva, fent animalets de paper i cantant cançons. Quan en tenia uns quants de fets, n'hi llançava un de balcó a balcó. Si per mala sort queia a terra, ella l'anava a buscar silenciosament al carrer... (ui! això també li hauria d'amagar a la mare). Quina sort de no haver explicat res sobre els animalets de paper... per cert... els hauria d'amagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada