La gateta

No coneixia de res el  gat, ni la casa, ni els seus amos.  Tot just hi passava per davant cada dia. 

La gateta em mirava com si em vigilés,  no pas amb gaire bona cara. Malgrat tot, es deixava fotografiar i deixava que li digués quatre coses agradables, sense poder arribar mai a tocar-la, perquè ella era en un balcó del primer pis i jo simplement caminava pel carrer. La bona veritat és que ella no  s'immutava, semblava una estàtua.  El dia que anava amb pressa i jo no aixecava el cap,  ella em miolava,  com si em cridés,  per fer-se veure.  Just quan jo aixecava el cap,  ella  callava i tornava a mirar-me amb ulls vigilants. Jo pensava que acabaríem fent una bona amistat i que deixaria de mirar-me com si jo fos una mala persona. 

Un bon dia (o mal dia) jo no vaig aixecar el cap i ella amb dos bots,  un fins a la barana i l'altre fins al meu cap  em va esgarrapar,  mossegar i em va deixar tant malmès com un Sant Llàtzer, tant!  que vaig acabar a l'hospital.