Vaig anar-hi una vegada, a passar un cap de setmana. Era un lloc que encomanava pau i llibertat.
Hi havia una vella masia convertida en casa de colònies on hi feien un curset de Psicologia, era una formació de tècniques per atendre persones que havien patit accidents greus, traumes, emergècies. No coneixia ningú i segurament això augmentava la sensació de llibertat. A dins de la casa treballàvem, però a fora era una mena de paradís: muntanya, un gran prat, un bosc que l'envoltava, un paisatge net, silenci, calma, i a unes determinades hores els cants dels ocells. Jo no ho sabia, però algú va dir que eren tallarols.
Aquest lloc va quedar gravat a la meva memòria i quan necessitava relaxar-me, la meva ment se n'anava allà i m'estirava mentalment en aquell prat i la calma tornava en pocs minuts. Tenia ganes d'ensenyar-li aquest lloc i no trobàvem mai el moment d'anar-hi. Van passar uns anys, potser 10 potser 15, no ho sabria dir. I al final l'hi vaig portar.
Quan hi vam arribar, em va costar molt de reconèixer el lloc. De tot allò no en quedava res. Una tanca alta i barruera protegia aquell espai i jo no s'hi podia entrar. Unes quantes edificacions més ocupaven bona part del prat i una mica del bosc. Però era capvespre, encara era clar, però els ocells ja anaven a jóc. Em va reconfortar tornar a sentir els tallarols.
PD: Malgrat els tallarols, aquell lloc ja em va fugir de la ment. Ara en tinc un altre, quan em vull escapar cap a la pau, cap a la calma i cap a la llibertat: Un altre lloc meravellós on van trobar en Xirinacs quan va morir a la muntanya: El pla de Can Pegot.
És cert que els llocs que en tenim un bon record, desapareixen amb el temps.
ResponEliminaM'has fet cercar El Pla de Can Pegot i és cert que sembla un lloc tranquil, jo no ho diria als quatre vents, què potser hagis de canviar de lloc... ;-)
Aferradetes, preciosa.
Tot canvia i els llocs canvien moltíssim. Gairebé sempre a pitjor.
EliminaEspero que no hauré de veure destrossat el meu nou lloc de refugi….
Aferradetes, bonica!
Ireland, 1985: “You don’t need a key, the house is unlocked,” said my landlady as I said goodbye to pop into a pub.
ResponElimina“Don’t forget the house key,” said the same landlady eleven years later.
* *
A different kind of disappointment.
But that’s often the way it is with all sorts of things.
**
Yet, as long as I’m spared dementia, many lovely memories remain. Like the one of crossing one of Ireland’s highest mountains. Cliffs to the right and left. Fog. I stopped. Rolled the window down and … heard a little lamb bleating. How happy I was when I heard its mother’s reply.
Abraçades, Carme.
Sí, aquesta diferència que expliques també és un canvi a pitjor! 🙁
EliminaQuam em parles de la memòria, estic totalment d'acord amb el què dius i em fas pensar que si bé sembla ben cert que la nostra memòria tampoc és molt fidel i que també canvia amb el temps, al menys hem d'estar contents que no canvii a pitjor. Potser idealitzem els llocs, les coses o les persones, però així els records són més bonics. Gaudim-los!
Abraçades, Sean!
Els llocs, la gent, nosaltres mateixos... tot canvia amb el temps. Quan hi convivim sovint, gairebé no ens n'adonem. Però si ens en distanciem i només en conservem el record, aquest queda congelat i, moltes vegades, idealitzat. Per això, el retorn sempre ens colpeix. La realitat avança, la memòria no.
ResponEliminaI com tu mateixa dius, aquests canvis solen ser a pitjor. Així que potser val la pena no tornar-hi i continuar conservant-los a la memòria tal com eren per evitar-nos decepcions en veure com són.
Abraçades!
És ben cert que els canvis solen ser a pitjor. De vegades et cau l'ànim als peus.
EliminaPreservem els nostres records… i com li deia al Sean, gaudim-los siguin reals o idealitzats.
Abraçades.
En Xirinacs va saber triar un prat on, tal com dius, s'hi troba la pau.
ResponEliminaHe llegit, avui mateix, que el lloc on van posar la pedra monument amb la X, no és exactament el lloc on el van trobar. I que a sota de la pedra (ja em diràs qui la mou) hi ha una fórmula que si la desxifres pots trobar el lloc exacte.
EliminaMolt misteriós tot...
Però el lloc és preciós
Poco a poco nos estamos quedando sin lugares oníricos. O quizás es que nos estamos volviendo demasiado pesimistas.
ResponEliminaMassa pessimistes o massa exigents o massa sensibles, ves a saber….
EliminaTot el que expliques és ben curiós.
ResponEliminaPer què, curiós? 😅
Elimina