Un dia d'estiu de Berthe Morisot - 1879
- Saps quan em relaxaria jo? Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.
- Sí, dona! A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?
- I mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?
- No et queixaràs pas de tenir diners i bona posició i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.
- No sé si em queixo d'això, em queixo simplement de la roba, el barret, les arracades i aquest rídicul para-sol, sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.
- No pares de queixar-te, Ruth! Així no és agradable anar amb tu.
- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món. I de passada, saps què? que podries buscar-te altres acompanyants, perquè jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.
- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa, les coses s'han d'acabar.
- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.
Totalment d'acord amb la Ruth. Com pots relaxar-te si et fan anar tan encotillada? Quan no fas les coses perquè vols fer-les sinó perquè és moda o "pel què diran" és ben normal que no les facis de gust.
ResponEliminaM'ha agradat el teu relat. Com em vas dir, és ben diferent del meu malgrat que coincidim amb el tema de la vestimenta. Però en el que sí que estem ben d'acord, és que aquestes models (sigui pel motiu que sigui) no fan cara d'estar gaire còmodes. ;-)
Bon cap de setmana. Una abraçada!
Sovint he pensat que jo no hauria suportat els vestits de dona d'altres èpoques. Suposo que d'aquí m'ha sortit aquest relat.
EliminaBon diumenge. Una abraçada.
rsss....Uma companhia que fica só reclamando de tudo é chato demais.. Mas concordo que aquela não é a melhor e mais confortável roupa .... beijos, lindo fim de semana, chica
ResponEliminaPobres dones que havien d'anar vestides així… amb tanta rigidesa.
EliminaBon diumenge, chica.
Una abraçada.
Jo ja m'hagués tirat a l'aigua o no, que a lo pitjor no suro amb tanta roba. ;-)
ResponEliminaSi a més d'anar tan "arreglades" has d'estar incòmoda, millor no anar-hi.
I els ànecs no feren ni "quac". ;-)
Aferradetes, preciosa.
Els ànecs, com que sembla que eren xafarders i escoltaven les converses estaven d'acord amb la Ruth. Pensaven que les pobres persones que neixen sense plomes, no saben pas com fer-s'ho per a protegir-se amb aquestes estranyes plomes artificials, ja veien que no hi tenim cap traça. No feien ni quac, perquè no sabien pas què dir…
EliminaAferradetes, preciosa.
Ai, quina noia més rondineta ! hehehe...... si vols sortir al quadre, has de fer algun petit sacrifici, diria la pintora; si no, et fas una selfie i ja està !.... ai no, que encara no n'hi havien : D
ResponEliminaDivertida història, Carme !!.
Bona setmana ; )
Està clar que quan una cosa no t'interessa s'ha de saber dur que no a temps. Quan et trobes "embarcada" ja és tard.
EliminaGràcies, Artur!
Bona setmana!
Allò del "per presumir s'ha de patir" no serveix per a tothom.
ResponEliminaSempre m'havia fet molta rabia aquest frase… me l'havien dit moltes vegades i jo no volia ni presumir ni patir. 😅
EliminaDones "florero", eren abans les dones de classe alta.
ResponEliminaSí, pobres…
EliminaM’ha agradat aquest diàleg perquè, amb un to molt natural, reflecteix el conflicte entre les convencions socials i el desig de sentir-se lliure i còmoda amb una diàleg perquè, amb un to molt natural, reflecteix el conflicte entre les convencions socials i el desig de sentir-se lliure i còmoda amb una mateixa. La Ruth em sembla un personatge amb caràcter, cansada de complir unes normes que no sent seves. De vegades, ens preocupem massa pel què diran i oblidem que la comoditat i la felicitat personal també haurien de tenir el seu lloc. Una escena amb un missatge que convida a reflexionar. Petons
Elimina