Em va agradar molt aquest racó: un antic molí, i el curs de l'aigua que s'havia desviat, es tornava a ajuntar amb el curs més o menys natural. Aquests diferents corrents d'aigua, prou tranquils, en ajuntar-se formaven una mena de petit estany que donava alegria en aquell carrer una mic ensopit i fins i tot a tot el poble. Per mala sort, la vegetació tapava gairebé totalment les voltes de la sortida de l'aigua de l'edifici.
Hauria volgut dibuixar aquest racó o pintar-lo, però de cap manera em va sortir la sensació de l'espai tal com era, de la fondària des d'on sortien els recs i vaig gargotejar el dibuix, per inutilitzar-lo. De vegades tinc massa tendència a aprofitar-ho tot, a publicar-ho tot al blog, quedi com quedi. Així ple de gargots, i a la paperera seria totalment una deixalla.
Al cap de pocs segons vaig sentir una veu que sortia de la paperera:
- No m'agrada gens que em tractis així!
- Qui em parla? Ets el meu dibuix?
- No, no soc el teu dibuix, ell està mès enfadat que jo i no té esma ni de queixar-se…
- I doncs, qui ets?
- Soc el gargot. A mi m'hauries d'utilitzar de maneres més creatives i positives, mai, mai per anul·lar un dibuix germà, només pel fet que no t'agrada.
- Em sap greu, gargot, no sabia que els dibuixos i els gargots teníeu sentiments, ni que poguéssiu parlar.
- No te'n recordes dels traços o gargots tan bonics que fas, de vegades, quan parles per telèfono o quan penses en les teves coses? Doncs jo volia ser un gargot d'aquells.
Vaig recuperar el full, vaig pintar el dibuix amb colors molt vius per sobre del gargot i després vaig repassar el gargot amb un traç més gruixut. No és pas que a mi m'encantés el resultat, però aquest no era pas l'objectiu.
- Com estàs, ara, gargot?
- Molt millor…
- Ho deixem així, doncs…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada