La Llúcia era una enamorada de la natura, de la muntanya, del camp i quan se n'hi anava a passejar o de cap de setmana sempre trobava llocs perfectes per a viure-hi. No li importava tant la casa, aquest terreny que ara mateix estava fotografiant, tenia una casa immensa. Massa gran per a ella que vivia sola. Però aquest racó, amb el desmai i la barraqueta d'eines li agradava molt. Però no era pas aquest lloc concret, eren molts llocs que a ella li semblaven perfectes per a viure. I de tant en tant, ella s'imaginava, ja, fent el canvi, buscant seriosament un lloc per viure i traslladar-s'hi.
A ciutat però tenia els seus fills i nets i sabia que encara la necessitaven. Està clar que l'única conciliació entre feina i familia que funciona de veritat són els avis. Les feines exigeixen molt i moltes hores i les escoles no cobreixen en absolut ni les hores, ni els dies, ni les setmanes ni les vacances.
Com que no tenia el conflicte resolt va decidir esperar una mica més...
I sometimes think that our (grand-) children and we are privileged to live opposite each other. But there's one thought that horrifies me: I don't want ever to become at the mercy of their guilty conscience.
ResponEliminaLa pau de la nit, Carme,
De la seva consciència culpable? O de la nostra? 😀
EliminaSe m'ha enviat el comentari abans d haver-lo acabat.
EliminaCertament, ens cal aprofitar el privilegi de ser a prop, sense perdre'ns a nosaltres mateixos. Per sort que no vivim a ciutar inque tinc el bosc molt a prop.
Abraçades, Sean!
Potser m'equivoco, però m'ha semblat que si la Llúcia troba tants "llocs perfectes" per marxar, és perquè necessita escapar-se de la situació actual. És ben cert que la conciliació laboral a la nostra societat és una utopia que s'aguanta gràcies als avis i, malgrat que és un goig tenir els nets a prop, també és cert que sovint aquesta responsabilitat és força feixuga.
ResponEliminaNo s'hauria de triar entre el desig de llibertat personal i el pes de la responsabilitat i l'amor cap als fills i nets, però massa sovint va d'aquesta manera. Per això trobo que el final del teu conte és molt encertat. No és una renúncia definitiva, és només una treva temporal; i això està molt bé.
Bon cap de setmana!
No puc afegir gran cosa a la teva reflexió. Totalment d'acord. La conciliació quasi sempre s'aguanta gràcies als avis. I si bé és cert que és un goig cuidar els nets, ocupa molt de temps, sobretot a l'estiu.
EliminaBon diumenge, Mc!
Queda abierto.
ResponEliminaBesos.
Sí, a veure...
EliminaUna abraçada.
Aquest conflicte hi serà mentre tingui els fills i els nets a prop.
ResponEliminaÉs complicat desfer-se de les coses que un ha fet durant anys.
Aferradetes, preciosa.
Molt difícil, sí! Hi ha confictes interiors quasi irresolubles. Però no perdem l'esperança.
EliminaAferradetes, preciosa.
Per això compadeixo les mares solteres. S'abusa molt dels avis, avui en dia.
ResponEliminaSí, si ja és prou complicat per a una parella, per a una persona sola, ho ha de ser molt més.
EliminaI encara t'has deixat els pares grans.
ResponEliminaConec una àvia que cuida els nets i la mare.
Cada vegada més, hi ha famílies on conviuen 4 generacions: besàvia, àvia, filla i nets. I el pal de paller és l'àvia.
Doncs, si, ha de ser bastant estressant!
Elimina