Després de tants anys de vida, La Isabel, encara pensava que no havia pogut recuperar mai la saviesa perduda de la seva infància. Ara, després d'haver-se hagut d'acostumar a les presses i a les obligacions i responsabilitats de l'edat adulta, li semblava que pel camí havia perdut alguna cosa molt valuosa.
On havia anat a parar el seu tarannà contemplatiu, la seva concentració absoluta, la seva calma, els seus silencis.
Disposada a recuperar-ho, mai no és tard per a les coses positives, va recordar les estones al balcó, les estones mirant les muntanyes, les estones llegint, les estones pensant, imaginant històries inventades o futurs somiats. I va decidir encarregar una silueta d'ella mateixa a l'edat de 7 anys, i se la va posar al balcó. El gat, no era pas de la seva infantesa, el gat era un altre savi que havia conegut anys més tard pel seu barri. Dos savis per inspirar-la en el seu camí de retrobament.
- Isabeleta, espera'm que vinc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada