Un record fals
La Maria i la Cati es van anar explicant moltes coses. La Cati es va adonar mes que mai, de la sort que havia tingut. Ja que ella no havia patit mai abusos ni maltractaments i l'havien pogut deslliurar abans que fossin reals. En canvi la Maria tenia un munt de records terribles, de maltractes de tota mena. Principalment per part dels seus pares que eren molt joves i plens d'addiccions de les més perilloses. Ella i la seva germana havien patit pallisses i ferides de totes menes.
Quan la Maria li va preguntar si només tenia mals records o bé si en tenia algun de bo, per a poder agafar-s'hi. Ella no sabia com respondre. No estava gens segura que els records des que l'ADD l'havia ajudada, servissin, ja que sempre havia tingut tanta por i tanta ansietat que no els havia comptbilitzat com a bons records. La Cati va dir:
- No, no, jo volia dir d'abans, de la teva infantesa.
- Tampoc no sé què dir-te, tinc un record d'una tarda molt bonica. Va ser un cop que la meva germana més gran i jo vam passar un parell d'hores en un parc infantil. Vam poder pujar a tot arreu: gronxadors de tota mena, tobogans i tirolines i també hi havia una àvia que portava una bossa plena de berenars de diferents tipus i que a part de donar-los als seus nets, els compartia també amb altres criatures. I, com que no teníem res a perdre, ens vam atrevir a demanr-n'hi i sí, ens va donar galetes de xocolata, i un grapat de maduixes i nabius. Vam xalar de valent.
- Doncs sí que és un record bonic…
- Però, saps què? Que la meva germana em diu que no va ser així. Que després de passar de llarg del parc uns quants dies, per por que ens peguessin si trigàvem massa i de veure que aquella senyora sempre portava molt de berenar per a repartir, un dia sí que ens vam atrevir a acostar-nos-hi i ens va donar berenar, però no ens vam atrevir mai a quedar-nos al parc. Teníem por. Tot just uns pocs minuts i un parell de baixades pel tobogan i prou. Jo en canvi recordo, com si hi haguèssim passat molta estona i ja no m'atreveixo a dir moltes vegades, perquè sé que no és cert.
- El teu cervell ha fabricat un record bonic. Guarda-te'l bé! Si tu el tens, Maria, és ben teu i no te'l pot prendre, ningú.
Primer de tot et vull felicitar per la foto, és preciosa i, a més, és molt adequada al text amb els reflexes que ens mostres.
ResponEliminaI és ben cert que el cervell fabrica coses que no van passar, principalment per "tapar" els moments més complicats. Suposo que tenim dues eines per aquests casos, oblidar-los del tot o maquillar-los al nostre gust...
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, Paula, és una foto de fa més o menys uns tres anys, de la Joana.
EliminaEl cervell fa el que pot per assegurar la supervivència en les millors condicions possibles i no li importa gaire fer trampes.
Aferradetes, preciosa.
Supongo que el hecho de os diera para merendar galletas de chocolate quizás generó ese recuerdo que realmente no sucedió , pero que para María era grato. La mente es extraña a veces. Me gustó leerlo. Un abrazo
ResponEliminaMoltes gràcies, Núria!
EliminaEls records mai no són del tot fiables…
Una abraçada
Fascinating to see your story developing!
ResponEliminaChapeau, Carme!!
Moltíssimes gràcies, Sean!
EliminaUna abraçada.
Si no recordo malament (només faltaria que fos un fals record :-D) ja n'hem parlat alguna vegada sobre com la ment i la memòria ens enganyen més del que ens pensem. Passa molt sovint que dues persones que han viscut la mateixa experiència la recorden de manera diferent, ben convençudes que la seva versió és la bona.
ResponEliminaI si això passa en "condicions normals", encara amb més raó quan aquest record serveix per defensar-se d'un trauma com és el cas de la Maria. En el seu cas, no és un "fals record", és un "record de supervivència" que la va ajudar a protegir-se d'una realitat dolorosa. Tant és si va passar o no va passar exactament d'aquesta manera, ella ho recorda així i això és el que compta. I tant que l'ha de guardar!
Molt bon text i boníssima foto. Abraçades!
Per descomptat que sí que hem parlat dels falsos records i del fet que els records siguin diferents en les persones que ha viscut una mateixa experiència. El que no sé si em parlat mai és simpoden haver-hi falsos records col·lectius… 🤣😂 De moment ho donarem per bo…
EliminaSegur que el guardarà, la Maria i li anirà prou bé, esclar!
Moltes gràcies, Mc!
Pues no deja de ser una lastima si no puedes fiarte del todo de tu cerebro.
ResponEliminaSalud.
Sí que ho és: una llàstima, però és una realitat comprovada.
EliminaUna abraçada.
Ai, els records d'infantesa, és difícil que siguin dolents!
ResponEliminaDona, depèn, si et maltracten... Són dolentíssims
Elimina