- És precisament, ara, que és l'hora. Jo no vinc mai abans del que toca a cadascú.
- A mi em sembla que ja fa dies que em tocava, però tu manes sempre.
- Per què? Si estaves tan ocupada i tan entetinguda, quina pressa tens?
- Tu saps tot el que m'he hagut d'empescar per omplir tot aquest temps de propina? No saps que les propines ja han passat de moda, i que no acostumen a ser mai gaire generoses?
- No m'havia trobat mai amb un cas com el teu... apa fem via...
- Doncs això, fem via... estic fins a dalt de tot d'aquest món.
- Ui! Aquest dibuix és molt diferent als que em tens acostumada, Immaculada! Com és això?
- Vaig començar a fer punts de colors diferents, com els moments que tots hem viscut a la vida, de colors ben diferents. Hi ha moments negres, i alguns de grisos, hi ha moments blau cel i alguns de rosats, i també de vermells i de blau fosc... i podria haver-n'hi posat de grocs, de taronges, de verds clars i foscos, però ja se'm va acabar el paper. I la xarxa vol dir que d'una manera o altra aquests moments estan tots connectats, que tots tenen relació amb tota la resta, tant amb els que ja han passat com amb els que han de venir.
- Així, aquest dibuix representa tota una vida...
- Sí, però crec que si dibuixés només el futur, l'hauria de fer només de colors suaus, plàcids i bonics. Ho faré, si tinc temps.
- Veus? - em deia la Immaculada - hi ha dies que les coses no surten gens bé, aquesta fulla dins de l'aigua, ni sembla fulla ni sembla aigua, ni sembla res, però tant és... l'estona que he passat amb ella és la que compta. La fulla m'ha explicat uns quants secrets.
- Si són secrets, no me'ls podràs dir, oi? Malgrat tot, el que puguis dir o el que no, jo hauré de prendre apunts, Immaculada, de tot el que aprenc venint aquí.
- La fulla està contenta de conservar encara el seu color i la seva essència a diferència de les que ja són d'un color uniforme i desfetes a sota l'aigua, però al mateix temps anhela i espera amb felicitat el moment de formar part d'aquest tot que hi ha barrejat a sota l'aigua, com un món nou on tot es barreja i no hi ha individualitats.
La Immaculada estava a punt de complir-ne 85, i a mi m'agradava molt anar-la a veure. Em portava uns quants anys, però compartíem la mateixa etapa de la vida: la darrera. I la seva manera de veure les coses sempre m'aportava molta joia i molta serenitat. M'explicava que tot, a la seva vida, havia entrat ja en un temps de descompte, el seu temps era com una propina de la qual molta gent no arriba a gaudir. Per molt temps que li quedés de vida, que no sabem mai quant serà, no seria res comparat amb els 85 que estava a punt de fer. O sigui poc temps. Havia hagut d'anar deixant enrere moltes coses que li agradaven, però se n'inventava d'altres. Vivia sola, tenia tota la casa plena amb les eines de les seves aficions. La taula del despatx plena de papers amb els dades que necessitavaper escriure la història de la seva família. Les parets plenes de quadres de punt de creu que li agradava fer. L'habitació del seu piano, que tocava cada dia. I a la taula del menjador, es dedicava a dibuixar les fotogafies que havia acumulat durant els seus anys d'anar a voltar.
Què voleu més? pintar, cosir, escriure, tocar el piano... jo veia una vida, encara que ella en digués propina de vida, molt plena.
L'heura dels dies, que feia temps que s'insinuava aquí i allà, assetjant la nostra casa i la nostra finestra, ha acabat per clausurar-la. De moment la respectem... o potser és només que tenim espera.
Un dia voldrem obrir la finestra i posarem l'heura a ratlla.
L'obrirem de bat a bat i tornarem a veure la claror del sol i veurem els arbres del carrer, i a la nit la lluna i els estels i la gent com passeja amb calma o com caminen apressats per davant de casa.
Al Pau, no li agradava gens aquella bota de pedra que feia de test, però ella s'havia entestat a comprar-la tant sí com no.
El petit prestatge per als cactus nans, que ella va recollir i en Pau no sabia ni d'on l'havia tret, s'havia de pintar, estava ben atrotinat per vent i el sol. I a ella li agradava despintat.
I el nus a la cortina de xarxa… quan era temps de tenir la porta tancada, ella feia aquest nus, que no li costava gens de fer ni de desfer, però ningú més que ella sabia fer-lo. Quan era temps de porta oberta, deixava anar la cortina per protegir-se dels insectes.
Ara que ella ja no hi és, en Pau s'ho mira tot com un tresor, i pensa que mai no traurà la bota de pedra, ni mai desfarà el nus, ni mai pintarà les fustetes dels cactus.
Farà com les margarides, que continuen florint malgrat el que hagi passat.
A la Mei, la protagonista de Disset pianos, se li moria sobtadament en Péter, la seva parella, era una mort traumàtica per inesperada.
A la dona de fang, no se li havia mort ningú, no obstant, hi havia algunes coses del llibre que li feien pensar en la seva vida. Hi ha desaparicions o allunyaments o viatges, o desconnexions que poden produir reaccions semblants.
"Necessitava pensar en el Péter sense recriminar-li res. Et perdono que t'hagis mort i m'hagis deixat a l'estacada, va pensar."
I mentre llegia, recordava molt bé aquesta sensació, de quan Brznst va desaparèixer sobtadament, podríem dir que també traumàticament. La dona de fang després de sentir dintre d'ella molt dolor i molts i molts retrets, va arribar un moment que necessitava deixar enrere tots els retrets i començar a fer funcionar de nou la seva comprensió.
"Havia arribat el moment de substituir retrets absurds per un àlbum de records amb els bons moments que havien viscut junts." I, altra vegada, ella recordava com havia escrit i confeccionat un àlbum de bons moments. El necessitava. Havia escrit un recull de bons moments, Li va posar per títol Només ... (sobreentenent la continuació: només tinc ganes de dir-te coses boniques). I sí, va servir de molt aquest àlbum per donar un tomb i endreçar coses.l La gran sort és que Brznst no solament no havia mort, sinó que tornava a estar accessible i va poder-lo compartir amb ell.
Ara, després d'haver estat uns anys junts i en bona harmonia, en Brznst i la dona de fang tornaven a pensar en una separació forçosa, menys traumàtica que la primera, menys sobtada que la primera, més esperada. I el llibre tornava a xiuxiuejar-li coses:
"Volia sentir-se acompanyada per en Péter, per l'esperit d'en Péter, per l'ànima d'en Péter, per la veu o l'eco de la veu d'en Péter, no sabia com explicar-ho. El volia tenir al costat, però s'havia d'esforçar per evocar-lo"
Potser sí que en Brznst tornaria al seu planeta, per molt de temps, necessitava fer-ho i no seria just per a ningú tornar a patir-ho de manera excessiva.
- Brznst, si has de marxar, no trencarem pas la comunicació, oi?
- N, n, n l trncrm. Jnts pdm fr-h tt ms bnc.
- Seria trist que no poguéssim veure'ns mai més, però seria pitjor no poder-nos parlar a distància mai més.
- N m'grd dr m ms. Prq, m ms?
- No, no cal dir mai més. Ja veurem...
- S, j nrm vnt...
- Aquest ja anirem veient, és com una mena de mai més disfressat de ja veurem. O un ja veurem disfressat de mai més... no sabria dir-ho.
- D vrtt q trnr. N Brznst smpr trn, t m'h hs nsnyt.
- Sí, ho sé, i mentrestant?
- Mntrstnt ns prlrm d'n mnr _ ltr. J t rcdr cd d _ cd nt.
- Jo també et recordaré Brznst, mentre pugui, un dia, si passa molt temps potser també tindré dificultat per evocar-te, com la Mei. Serà triple pena, no tenir-te a prop, no recordar-te i si es dona el cas deixar d'enyorar-te, ja un desastre total...
- sr n prd mtl grss, dxr d dstjr-t.
- També.
- N m pssr, t'h prmt...
- Ja anirem veient, ja em tindràs al corrent dels teus viatges, i de totes les coses que els condicionen.
- _ tnt q s! T tndr smpr l crrnt.
- T'stm
- T'stm... h, h, h, j prls cm j!
- Ho faig perquè m'entenguis bé. M'ntns?
- síííííííí.... Iiiiiiiiiiiii taaaaaaaaaant!
El va comprar sense pensar-s'ho gens. Els llibres, no els triava pas ella, sinó a l'inrevés, eren els llibres els que triaven la dona de fang perquè els comprés. Per què l'havia agafat tan convençuda? Per la portada i el títol ben plens de pianos? Pel nom de l'autor? S'adonava que quan anava a llegir la contraportada, per a tenir-ne una mínima informació, ja estava decidida a emportar-se'l. Però no el volia pas per a ella, no, el volia pel Brznst.
La dona de fang a vegades feia trampes, comprava un llibre per regalar i primer de tot el llegia ella, només d'arribar a casa. Li va semblar que era un llibre preciós i ple de música. Tot just acabat de començar, a la pàgina 12, ja va trobar dues sorpreses. Una frase "Si no me'n surto, no malvenguis els pianos." I ella immediatament va pensar: "Brznst, si no me'n surto, de descobrir-los, no menystinguis mai els teus misteris, descobreix-los tu, si us plau." Perquè la realitat és que amb un extraterrestre, no se sap mai quan s'acabarà d'arribar al fons de tot. I la vida és curta i potser tota una vida no és suficient per a conèixer ningú de veritat, de veritat. I ell sempre ho feia, sempre menystenia una mica o molt allò que portava a dins. Com si no fos res, com si fos una mica buit i com si fos molt simple. La dona de fang no entenia com podia estar tan equivocat sobre ell mateix. Però no, potser no estava equivocat, potser era una mena de protecció, o qui sap si alguna mena de coqueteria extraterrestre.
A la protagonista del llibre, aquesta cançó li donava força. Come on. Rise up! Vinga. amunt! Val la pena de recollir recursos d'on sigui, sobretot dels llibres, que en són una font inesgotable. "Els pianos simbolitzen la lluita del poble oprimit, són la força, alliberadorade l'art, són colors enfront d'una dictadura de ciment armat." Pàg 29
La força alliberadora de l'art, de tota mena d'art i també alliberadora de tota mena de coses, no pas només de les dictadures de ciment armat. Només el simple fet d'escriure, poesia o prosa, no importa, ja és alliberador de les nostres pròpies coses, de les dificultats, de la distància, de les nostres emocions que a vegades ens ofeguen. A la dona de fang li agradaria que Brznst pogués saber el que ella va pensant mentre llegeix el seu llibre. I també les músiques que va escoltant i buscant, tal com van sortint en el llibre.
Tom Waits: I always take the long way home
"Agafo una partitura, la toco sencera a la taula de la cuina i em faig la il·lusió que sona. Però com més faig veure que toco, més enyoro un piano de debó." Pàg 39. A vegades ens refugiem en els somnis, en la imaginació i aquest viure allò que volem, només en la imaginació, ja ens consola. Altres vegades, però, ens passa com a la dolça iaieta (pianista sense piano) del llibre: Com més imaginem... més enyorem el piano de debó.
