Retrobem per una part de la millor prosa poètica de Josep Manel Vidal, però per altra part, aquests contes no tenen res a veure amb ella. Les formes es mantenen. Els continguts són absolutament diferents.
Són contes que tenen tots i cadascun d'ells una part màgica. I és aquella màgia que te la creus per força, perquè arrenca de la més genuïna quotidianitat i en la qual t'hi trobes submergit com a lector.
Tot i que hi ha temes molt diversos, he de dir que jo he trobat alguna part de mi reflectida en cada conte. Els fa propers a les persones, a les individualitats dels seus protagonistes. Ja poden ser diferents entre ells, ja poden ser diferents de mi, que en algun lloc sempre m'hi trobo. I el resultat d'aquesta descoberta pròpia en contes o llibres aliens és la manera segura d'emocionar-se i de viure'ls intensament.
He de confessar, que malgrat que tots m'han agradat molt i que fan de bon rellegir, jo tinc una predilecció especial per un d'ells. L'últim del recull: La clivella.
"No era una imperfecció en la construcció dels barandats. Un defecte a l'ombra dels estalvis dels materials d'obra. De fet no era cap lloc físic concret. Flotava. Semblava estar al mig del no-res. Immòbil. Com si l'habitació sencera fos en realitat una projecció sobre un llençol esgarrat per un excés de tensió. Al principi era molt petita. Tant que vaig arribar a pensar que era un defecte de visió collit a força de fixar la vista sobre la pantalla de l'ordinador durant tantes hores de feina. Però no. La immobilitat d'aquella irregularitat m'alleugerí aviat l'equivocada creença que el cos començava a fer-me les fallides pròpies de l'edat. Això i que, a cada mirada que li dedicava, es feia més gran. De fet va començar sent de la grandària d'un llapis i ara ja ha agafat les dimensions d'un bastó petit, dels que solen vendre a les parades de la fira d'agost, aquelles situades quasi a l'arrancada de l'albereda."
(Fragment de La Clivella)
