Sobre la sorra

Una fotografia de Barbollaire

I aleshores, 
el cel va canviar de colors. 
I ens deia que no hi ha oblit, 
ni distància que ens separi.

Sobre la sorra de l'ànima
les petjades com tresors
s'hi mantenen perennes. 

Recerca plàcida, passa a passa, 
d'un lloc encara desconegut, de trobada.

És tardor vora l'aigua

I el crit de les coses invisibles

encara fa mal.

Barbollaire

Hi ha paraules com gotes de pluja
netejant ferides oblidades.
Tenim la tardor daurada
que ens envolta el peus i el cor.
I les passes ens parlen 
damunt les fulles seques.

I la nostra remor, com la del riu,

tampoc s'atura.
Que l'hivern ens dugui
la calidesa del foc, 

el caliu de les brases.