Aquest segon encara més.
No té preu la sensació constant que em produeix que estic a punt de descobrir alguna cosa important. La quasi seguretat que si continuo llegint se m'encendrà algun llumet interior, que potser ja em va fent falta. Les metàfores i les "dobles metàfores" (com diuen alguns dels personatges dels llibres) sempre tenen això, que et sembla que abastis algun cel desconegut amb el cap dels dits. A vegades, després, no passa gran cosa (flipada que soc), però sempre pot passar, encara que sigui més tard, al cap de dies o mesos. Que alguna metàfora em digui alguna cosa que encara jo no havia descobert i no m'havia dit mai ningú.
Un canvi brusc, un enfonsament, un disgust sentimental, deixa al nostre pintor protagonista, en un món estrany i desconegut. Passen coses inexplicables i les idees, sí, les idees, conxorxades amb els personatges d'un quadre, prenen forma humana. Hi ha tot un recorregut vital molt important, d'aquest pintor, que es llegeix amb intensitat, plaer i impaciència. M'ho he passat molt bé llegint-lo.
El final, potser podria dir que em va decebre una mica. És una mena de baixada de nivell. Però no li puc retreure res a Murakami, perquè és ... com la vida mateixa. Tot torna a la normalitat i fins i tot el llenguatge formal de l'autor, jo trobo, que canvia una mica. Tot el text és torna més ràpid, l'autor passa més via en explicar les coses i no s'entretén tant amb els detalls, ni els sentiments, ni les sensacions.
L'aventura sentimental del pintor, podríem dir que acaba bé. La seva vida, en la seva totalitat, no us ho sabria dir, no me n'he acabat de fer el càrrec. Si a posteriori, el llibre em continua parlant, (que em temo que sí) ja us explicaré què em diu.
