He tornat a llegir Care Santos, després d'haver-ne ja llegit uns quants d'ella, però fa temps. He recomençat amb Mitja vida i m'ho he passat molt bé. Quan he acabat, la primera cosa que m'ha vingut al cap és que els meus déus preferits són els escriptors de novel·les com aquesta. On hi ha una mena de justícia divina, (que no és divina, sinó de l'autora) que fa que la gent que han viscut més dificultats injustament, al final se'n surtin millor que ningú.No és cap secret que m'agraden els finals feliços, però en històries com aquestes, on sembla que tot trencant molts tabús (sobre les parelles i les relacions) i al mateix temps trencant també mites (sobre matrimonis i felicitats) al final tot acaba trobant un cert equilibri, amb una certa justícia, es fa interessant i agradable. I inventar una realitat que es va millorant, i que va evolucionant en positiu, trobo que és una feina que cal agrair als autors. Sempre m'ha semblat que donar bons models, sense fugir de la realitat de com som les persones, era molt important.
La novel·la passa en dos moments diferents de la història d'aquestes 5 dones protagonistes. En la primera part són a un internat de monges i es troben les 5 úniques que per circumstàncies diverses han de passar les vacances d'estiu allà. Explica molt bé els caràcters de cadascuna i les seves circumstàncies. Després l'acció continua 30 anys més tard, quan decideixen retrobar-se i sopar juntes.
Potser abusa una mica de les coincidències o casualitats que acaben lligant moltes coses, al final de la novel·la, però tot i que m'he plantejat el dubte de si era massa casualitats, jo ho he gaudit al màxim, per tant fins i tot això li aprovo.
Un bon encert tornar a llegir Care Santos!
Ja en tinc un altre a punt.
