Esbós de mi

Seguint la Mònica:

Intent fallit o primer pas. 

Un vers perdut o bé un camí. 

L'esbós d'avui pot ser 

obra en procés, 

sempre imperfecta, 

revisable, 

en tot moment millorable. 

 Som en el camí 

 que va de nosaltres mateixos 

a nosaltres mateixos. 

Llarg o curt, 

no n'hi ha d'altre. 

 Soc l'esbós de mi, 

 que els anys acaben.

Herba

Seguint la Mònica, allà al seu blog:

En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.

LLavors...

Si he de quedar-me

darrere aquest espiell

des d'on em deixen mirar-te...

Si he de veure't tan lluny

sense sentir les onades

ni el vent lleuger que les acosta...

Si ja no puc ser sorra

que acull l'escuma blanca

de la teva revolta...

Llavors...

em quedaré molt quieta, 

amb els ulls fits a l'horitzó.

Fins que el silenci del comiat

parli més clar que les paraules.

Canyes

Busquem el refugi
de quan érem nins.
Amb quatre o cinc canyes
somriures endins.

El món s'esborrava
o el món era el bosc,
i en mig la cabana,
per seient un roc.

No hi havia passat
no hi havia futur
el moment, salvat,
com l'instant més pur.

Jo ara vull ser 
com aquells infants.
i pensar només
què tinc a les mans.

Perquè ens cantin els ocells

D'una foto de la Mònica

Diàleg poètic que ve d'aquí

Perquè ens cantin els ocells

em penjo nius que els acullin,

i tothom qui vulgui els podrà escoltar.

Poso el cor vora la porta,

per recordar-nos l'amor.

I tinc les flors ran de l'escala

com a medecina de somriures.

Sempre vull que entri claror

per la cortina mig oberta.

Dalt del terrat, els somnis

rere una barana per protegir-los.

Si tu vols, hi pots pujar,

no hi covo somnis inaccessibles.

Pressentida recança

D'una foto de la Mònica

Tant el dibuix com el poema venen d'un diàleg d'aquí.

El sentiré molt lluny, el mar

i també lluny, la muntanya, 

i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.

Per més que m'aferri a qualsevol suport...

L'enyorança serà com l'aire

que omple sense omplir, cada buida absència.

I el record serà, potent, de tot allò que mai no va ser.