Jo m'estava en un prestatge d'un armari, amb dotzenes de companyes més, de tots colors, amb perfums diferents, també n'hi havia de blanques, sense cap olor. A ella li agradàvem i li fèiem il·lusió i ens guardava, esperant trobar un moment por utilitzar-nos.
Però passaven els mesos i els anys i allà cap de nosaltres es movia. No ens utilitzava mai. I ens preguntàvem, molt sovint, per a què ens volia? Per quina raó ens guardava?
Un dia d'estiu, em va tocar a mi, i també em sembla un misteri la seva elecció. Em va posar en un petit potet de vidre que m'anava molt a la mida i em va encendre el ble. Jo hauria volgut fer una flama bonica, allargada, del color vermell de la meva cera. Però no, la flama em va sortir petita i esquifida i d'un color masa blanc per al meu gust.
Ella però estava contenta. Semblava que li agradava, fins i tot em va fer una fotografia.
Quan vaig tornar al meu lloc, un cop apagada i refredada, les companyes no paraven de fer-me preguntes: com és que t'encenguin? què has fet mentre estaves encesa? i ella què feia mentrestant?
I jo vaig contestar que havia sentit molta joia i felicitat de sentir la meva flama i força decepció, també, perquè no era prou bonica. Però... ja no els vaig poder explicar res més. La veritat, encara no he entès gens, ni per què som aquí tancades durant tant de temps ni per què em va encendre una estoneta d'un vespre d'estiu. He estat afortunada, més que les meves companyes, jo he pogut sentir, encara que breument, la meva flama.
Els humans són tan estranys!
