No els conec personalment a cap d'ells, però com m'agradaria abraçar-los!
L'agredolç m'acompanya des que tornant a casa després de vacances he trobat algunes respostes dels nostres polítics ostatges de l'estat espanyol, de la justícia espanyola. La il·lusió de rebre les seves respostes, s'estavella contra la tristesa de tenir-los encara empresonats.
Llegir-los, i també haver parlat amb una amiga que ha vist personalment i ha parlat amb una d'elles, em fa pensar moltes coses.
Realment ens transmeten com estan? Sempre els llegim amb ànims, amb força, amb fermesa i quina sort que sigui així!
Però jo no puc evitar de pensar en els moments de fragilitat i en com els poden gestionar si sempre han de donar imatge de fortalesa.
Em quedo amb les abraçades i els petons, que ens acosten d'una manera més emocional: no ens coneixem i per tant l'abraçada no es produirà mai, ni quan siguin lliures, i potser per això em sembla tan important.
Jo també els abraço i si tenen moments fràgils els abraçaré més fort.
Quanta injustícia!!!
