L'abella

Pel  dia de l'aniversari de la meva Col·lecció de Moments,  que avui fa 19 anys,  he triat un altre dibuix de la Joana amb el FreeForm,  per escriure'n un conte. I és que aquesta abelleta  i el seu vol  juganer, em van agradar molt

Uploaded Image
Un dibuix de la Joana (6 anys)

Una vegada hi havia una abella petita que es deia Zim-zim. Estava aprenent a buscar el pol·len de les flors  i mentre s'adonava que les seves companyes anaven cap a les flors més obertes, a ella li cridava l'atenció una flor que es mantenia tancada dies i dies… no s'hi podia posar, però se la mirava i pensava:

- Aquesta serà la meva flor! De seguida que s'obri m'hi llançaré de cap

I mentrestant s'hi acostava i ensumava i trobava que feia molt bona olor, però semblava que quan la sentia encara es tancava més fort.

- Floreta, que trigaràs gaire a obrir-te? M'agradaria escampar el teu pol·len perquè surtin moltes més flors com tu, encara no estàs oberta i ja et trobo bonica.
- No vull obrir-me mai, tu no veus abelleta quins colors més bonics que tenen les flors del meu voltant i jo, quin color tan lleig que tinc… soc horrorosa. Això és un desastre!
- Oh! Però què dius? A mi m'agrada molt el teu color, diferent de totes, és el color del mar o del cel quan ja comença a fer-se fosc. És un blau molt bonic! 

I tot xerrant, xerrant, l'abella la va distreure i la flor va deixar de fer força per tancar els pètals i es va obrir tota ella que feia goig.  Zim-zim s'hi va deixar caure al moment.  

- Moltes gràcies, floreta, ara  vaig a fer mel.

I va resultar que la mel va sortir blava.  De moment, no la volia tastar ningú, però així que algú es va atrevir a tastar-la, es van adonar que tenia poders màgics.  Tothom que la menjava estava content  durant tot l'any. 

I així que la flor blava que no s'agradava a ella mateixa i l'abella Zim-Zim es van fer famoses en quatre dies i tothom volia la seva mel.  

És clar que sí! A qui no li agrada estar sempre content?

Comentaris

  1. Que amor a história e adorei o desenho da Joana, com apenas 6 aninhos.
    Ficou um lindo conjunto para festejar os 19 anos desse belo espaço!
    Parabéns! beijos, chica

    ResponElimina
  2. Un conte molt maco i tendre que ens recorda que ser diferent no vol dir ser pitjor, sinó únic i especial. M’ha encantat la metàfora de la mel blava; estranya, sí, però completament màgica!

    El dibuix de la Joana és fantàstic. A mi també m'agrada molt. L'enhorabona a l'artista.

    I, evidentment, l'enhorabona també a tu per aquest 19è aniversari del Col·lecció de Moments. Dinou anys de blog són molts anys, i mantenir-se al peu del canó amb la teva constància és admirable. És un goig poder seguir compartint junts aquest espai. Moltes gràcies per ser-hi i per molts anys!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per totes els coses que dius, Mc!
      Sobretot, sobretot, i també, per ser-hi encara al peu del canó i poder compartir i acompanyar-nos després de tants anys.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. I que por molts anys ens poguis seguir regalant tot el teu art!! I ja veig que la Jana i tu teniu molt bona complicitat!! El dibuix maquíssim i el conte que hi afegeixes també m'agrada molt!! Abraçades!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse! Sempre és una alegria veure't per aquí.
      Moltes gràcies a tu també, pel teu comentari.
      Intento aprofitar les estones que estic amb la Joana, que m'adono que es fan grans molt de pressa. Ara, els meus nets grans, sort que els tinc a prop, perquè estan tan enfeinats que sinó fos fàcil, segurament els veuria poquíssim.

      Abraçades, Montse!

      Elimina
  4. I tant que si !!...a qui no li agrada estar content?!!.... una abella molt seductora, que sap tractar molt bé, a les flors vergonyoses i sap enamorar als lectors d'aquest bonic conte !.
    Un dibuix mooooolt bonic !!! felicita a la Joana !!! i a tu, pel conte : ) Dues abraçades !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Artur!
      La felicitaré, estarà contenta!
      Dues abraçades de tornada!

      Elimina
  5. Felicitats per aquests 19 anys i què en puguem compartir molt més.🥂
    El dibuix el trobo preciós i extraordinari per l'edat que té la Joana. Quanta imaginació hi ha en aquest caparró. Tot i que he de dir que no m'estranya gens, tenint aquesta àvia que no para mai de fer coses molt maques. Enhorabona a totes dues!!
    Ahh!, per cert, em pots enviar un pot petit de mel d'aquesta que fa la Zim-Zim, m'agrada molt estar contenta. ;-)
    Un saquet d'aferradetes per a totes dues!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Paula!
      He de dir que el seu pare, quan era petit, també tenia molta imaginació i també feia uns dibuixos molt divertits.
      I tant! Et guardarem mel de la Zim-zim!
      Un munt d'aferradetes, preciosa!

      Elimina
  6. Per molts posts, Carme. Trobo molt meritòria la teva constància a la catosfera blogaire.
    M'agradaria provar la mel blava veure si se m'encomanen el poders màgics del conte.
    El dibuix de la Joana, amb el vol de l'abella tan ben traçat, és com un haiku: curt, tendre i poètic.

    Zum zum d'abella
    desvetlla a la menuda
    calma melosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier!
      A la pròxima collita de mel, també te'n guardarem per a tu.
      Moltes gràcies, pel teu haiku.

      Elimina
  7. Me encanta ese dibujo. Y ahora que lo dices...
    Hace una semanas me llevaron a uno de esos lugares que se han inventado para como contarnos cosas de las edades pasadas. Me preguntaban ¿Qué que tal? Y yo les contestaba que para que venir a ver un sucedáneo de cartón piedra cuando nosotros tenemos el original en granito del bueno en casa. -¡Mira que eres aburrido!!
    En un momento me quede mirando como una abeja se revolcaba dentro de una flor de jara enorme. Me alegro la mañana.

    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo dec ser tan avorrida com tu, perquè penso exactament el mateix que tu sobre els sucedanis de cartó.
      Fan molta gràcia les abelles quan van totes arrebossades de pol·len...

      Una abraçada.

      Elimina
  8. Ah, Novalis and his Blue Flower! ;-)
    What a lovely story inspired by Joana's artwork!
    And congratulations, Carme! So we both started in May 2007, not knowing that 15 years later serendipity would let us meet in the blogosphere?! How wonderful.
    Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sean!
      Els nostres blogs tenen la mateixa edat i nosaltres si fa no fa...
      Felicitats a tu també, pels teus 19 anys de blog.

      Abraçades!

      Elimina
    2. Ah, thanks, Carme! Let's see if I can make it to 20 years. ;-)
      Abraçades!

      Elimina
  9. "L'etat de bonheur permanent", que cantata Moustaki. Impossible d'aconseguir com no sigui en el teu conte. El dibuix m'agrada molt, també. No sé si el que he posat en francès és correcte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això són els contes, per viure coses que no podem viure a la realitat.
      Molt bé el teu francès! Jo diria que només li falta l'accent a état.

      Elimina
  10. Quin goig que fa aquest dibuix, ja ens has mostrat altres vegades que la Joana té dots d'artista. I tu hi has afegit un conte preciós, amb aquesta mel blava que a mi també m'agradaria tastar. Ja me'n guardaràs un potet ;-)
    I enhorabona per aquests 19 anys de blog, que en puguin ser molts més i que puguem continuar compartint, al blog i si en alguna altra ocasió pot ser fora del blog també. Com ahir a Collserola, ja et vaig dir que em va fer molta il·lusió conèixer-nos en persona :)

    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un altre potet de mel blava, guardat!
      Moltes gràcies, Núria, jo també espero continuar compartint tantes coses…
      Una abraçada.

      Elimina
  11. D’un somni em surt volant
    un estel amb ales.
    No, no és pas un estel.
    Vola errant
    com si no sabés el camí.
    Aterra en la pista d’una flor.
    No li agrada, alça el vol.
    I va tastant aterratges
    de flor en flor,
    en el somni,
    juga amb mi
    i vola passant pel nas.
    L’espanto
    i riu com les abelles riuen.
    No ho sabia.
    Torna a la primera.
    S’asseu en mig de la flor.
    Tampoc sabia que seien.
    En despertar,
    hauré de tornar a estudiar.
    El somnis descobreixen
    les mancances
    de quan estem desperts.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars