Botigues que semblen d'altres temps

Avinyó

Feia estona que la Mireia veia aquesta parella d'avis davant de la seva botiga.  Primer davant de l'aparador, després a la porta.  De moment no en feia gaire cas, molta gent mira només per passar l'estona.  Però  al seu poble no hi ha gaires forasters i aquests ben bé que ho eren,  no els havia vist mai. I la Mireia era ben curiosa i  saludar i parlar als forasters  era ben habitual en aquest poble,  així que en un moment donat va sortir a parlar amb ells.

- Bon dia!  Que necessiten alguna cosa?

- Ui!  No! Gràcies maca!  Estem vivint de records...

- Aquesta botiga els porta records?

- Sí i tant,  potser has sentit a parlar de l'Engracieta?

- Uf!  No, ara no hi caic!

- Esclar, és que tu ets masa jove,  ho hauries de preguntar als teus pares o avis.  Bé l'Engracieta, la que havia de continuar  amb aquesta botiga dels meus pares, era jo.  I ho hauria fet,  si no fos perquè em vaig enamorar d'en Rafel - va dir assenyalant el seu acompananyant - i els meus pares em van dir que o la botiga o ell.  I vaig marxar d'Avinyó  i no hi havia tornat més fins avui.  Em pensava que ja no en quedaria ni rastre, de la botigueta. Però sí,  encara, amb alguns petits canvis, l'hem reconegut perfectament. 

- Ara sí que sé qui sou! I no sabíeu res de qui s'havia quedat a botiga? 

- No vam marxar lluny,  hem viscut a la Bretanya, desconnectats de tothom i del poble.  Jo no els vaig perdonar mai als meus pares  que no acceptessin  en Rafel, només perquè, a ells, els agradava més en Màrius.

- Quan li expliqui a la meva mare,   s'emocionarà...  potser la voldria venir a veure...  soc la filla de l'Elionor, la teva amiga. Que va decidir quedar-se a la botiga, quan els teus pares li van demanar.

- L'Elionor?  la teva mare?  Això és molt més del que hauria esperat mai d'aquest retorn.