Botigues que semblen d'altres temps
Avinyó
Feia estona que la Mireia veia aquesta parella d'avis davant de la seva botiga. Primer davant de l'aparador, després a la porta. De moment no en feia gaire cas, molta gent mira només per passar l'estona. Però al seu poble no hi ha gaires forasters i aquests ben bé que ho eren, no els havia vist mai. I la Mireia era ben curiosa i saludar i parlar als forasters era ben habitual en aquest poble, així que en un moment donat va sortir a parlar amb ells.
- Bon dia! Que necessiten alguna cosa?
- Ui! No! Gràcies maca! Estem vivint de records...
- Aquesta botiga els porta records?
- Sí i tant, potser has sentit a parlar de l'Engracieta?
- Uf! No, ara no hi caic!
- Esclar, és que tu ets masa jove, ho hauries de preguntar als teus pares o avis. Bé l'Engracieta, la que havia de continuar amb aquesta botiga dels meus pares, era jo. I ho hauria fet, si no fos perquè em vaig enamorar d'en Rafel - va dir assenyalant el seu acompananyant - i els meus pares em van dir que o la botiga o ell. I vaig marxar d'Avinyó i no hi havia tornat més fins avui. Em pensava que ja no en quedaria ni rastre, de la botigueta. Però sí, encara, amb alguns petits canvis, l'hem reconegut perfectament.
- Ara sí que sé qui sou! I no sabíeu res de qui s'havia quedat a botiga?
- No vam marxar lluny, hem viscut a la Bretanya, desconnectats de tothom i del poble. Jo no els vaig perdonar mai als meus pares que no acceptessin en Rafel, només perquè, a ells, els agradava més en Màrius.
- Quan li expliqui a la meva mare, s'emocionarà... potser la voldria venir a veure... soc la filla de l'Elionor, la teva amiga. Que va decidir quedar-se a la botiga, quan els teus pares li van demanar.
- L'Elionor? la teva mare? Això és molt més del que hauria esperat mai d'aquest retorn.
De vegades, el present reserva sorpreses per als viatgers del temps. ;-)
ResponEliminaDe vegades, sí, hi ha sorpreses que són com un premi.
EliminaHa tingut una agradable sorpresa l'Engracieta trobant la filla de l'Elionor a la seva botiga. De totes maneres, l'alegria per aquest fet no sé si supera la que provoca haver trobat l'establiment encara obert i no convertit en un súper 24 hores o en un local d'ungles. ;-)
ResponEliminaAbraçades!
Quan vaig veure aquesta botiga a Avinyó ( i no era l'única que hi havia) encara que jo no hi tinc res a veure, vaig sentir aquesta alegria, que dius, per la supervivència de botigues entranyables, de tota la vida.
EliminaAquesta història es inventada, per descomptat. Inspirada per aquesta botiga i el seu aparador.
Abraçades, Mc!
M'has fet recordar el forn dels meus pares!... Encara hi és, però està tancat...
ResponEliminaSón sorpreses molt maques, potser que ens omplen més perquè no són habituals.
Aferradetes, preciosa.
LLàstima que estigui tancat. A Roda de Ter, el forn del meu avi, que havia continuat per tres generacions més: el meu oncle, la meva cosina i també els seus fills; finalment també està tancat ja fa 4 o 5 anys Fa pena, sí!
EliminaTant de bo que la vida ens donés més sorpreses d'aquestes bones...
Aferradetes, preciosa!
Jo també sóc un enamorat d'aquest etil de botigues que encara es troben en alguns pobles o barris. A vegades la botiga és retolada amb: "Novetats".
ResponEliminaI per descomptat, també sóc un enamorat de les Mireies com la de la teva narració.
Una narració rodona.
Sí que m'agrada veure aquestes botigues. Tenen caliu.
EliminaMoltes gràcies,Xavier!
Jo vaig començar a treballar en una botiga del Poble Español que ja no hi és. La botiga que mostres no té rètol, és curiós.
ResponEliminaEn un poble no el deu necessitar. Tothom en deu dir Ca la Mireia! O qui sap si encara pel nom dels pares de l'Engracieta.
EliminaMis padres tuvieron una tienda que antes fue de mi abuela y aun recuerdo como las y los antiguos clientes fueron cambiando aquello de; - An ca la Manuela, por An ca l'Anita.
ResponEliminaSalud.
I no necessitaven posar-ho en un rètol a la façana! 😀
EliminaM'agrada molt aquesta manera de dir-ho: An ca...
Salut!