Porxada


Passejava i s'explicava històries inventades,  també es feia preguntes sense altra resposta que la seva imaginació. 

Per què, en aquesta porxada tan gran i tan bonica, no hi ha mai ningú ni dinant, ni sopant, ni prenent la fresca, ni mirant la pluja a recer,  ni tan sols estenent roba? 

Si jo la tingués...  que n'hi faria de coses! Que n'hi passaria, jo, d'estones!

Tot això ja ha passat,  li contestava el porxo en silenci.  Tot això ja es va fer,  es va fer quan hi havia tota la família, eren vuit de colla  i gairebé a totes hores hi havia algú que tenia ganes de ser a fora.  Potser no pas a ple hivern, però  sí en totes les altres estacions de l'any.  Ara només queden els vells i ja tant els fa estar dins com a fora,  o millor dit, no,  prefereixen estar a dins perquè se senten més protegits.  Ara sempre tenen fred, encara que sigui estiu. 

Però va passar un vespre,  havia fet un dia de moltíssima calor i tot just semblava que es girava una mica d'airet… quan els va veure,  tots dos asseguts prenent la fresca... 

Comentaris

  1. Sí, sembla trist i solitari, sense cap cossiol que l'alegri, ni una petita flor...
    Qui sap si la parella li va llegir el pensament i van sortir per rebre la seva mirada.

    Molt maca la foto, la miris com la miris.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensava, també, mente escrivia aquest relat, que a vegades ens fem una idea equivocada de la realitat a partir d'unes observacions molt (massa) concretes.

      De tota manera el relat és com és i aquest racó de carrer (com tants d'altres) em va enamorar.
      Moltes gràcies, Paula i aferradetes molt fortes.

      Elimina
  2. Temps era temps.... ! i res perdura per sempre.
    Bonica fotografia i relat, Carme !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot són èpoques i temps diferents de la vida...

      Moltes gràcies, Artur!

      Elimina
  3. Jo també he pensat el mateix , quan he vist la porxada, potser algunes plantes ja li donarien la vida que segons sembla havia tingut. temps ah...Potser també hi posaria una barana!
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que no ho sembli, la barana, ja hi és, la mateixa pare fa de barana,

      Moltes gràcies, M Roser!

      Elimina
  4. Ens hem d'amotllar als canvis. A vegades costa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a vegades costa, però ens acabem adaptant…

      Elimina
  5. En realidad si parece que hay alguna maceta porque da la impresión que se ven hojas al fondo. Si no que despilfarro de espacio.

    Besos

    ResponElimina
  6. El lloc va tenir el seu temps i nombrosa família. La foto és esplèndida i el relat poètic felicitats Carme i salut.

    ResponElimina
  7. Com que a dins se senten més protegits potser prefereixen sortir poques estones, quan saben que els veurà poca gent... les circumstàncies de la vida canvien constantment.
    La foto és preciosa també, aquests llocs així sempre em captiven.

    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també, em captiven i em fan imaginar coses….

      Una abraçada, Núria!

      Elimina
  8. Amb la calor que fa darrerament, no m'estranya que surtin a l'eixida! Molt maca la foto, i una història curiosa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars