Lletres i fils #8: Somio la tardor a la meva finestra


Era tardor,
M'havia avesat que la tardor em vingués a veure fins a la meva finestra.  
El bosc era tan a prop!
Ara, la tardor s'havia allunyat de casa. 
O potser la casa s'havia allunyat de la tardor.
Vaig fer via i vaig plantar enfiladisses que es tornaven vermelles 
i diminuts arbusts de fulla caduca.
Me'n vaig sortir i tal dit tal fet:  
vaig tenir una tardor en miniatura a l'ampit de la finestra.

Comentaris

  1. Sempre hi ha una solució si conservem la memòria i la imaginació. A vegades em surten rodolins sense voler. M'encanten aquests colors, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agraden els teus rodolins sense voler. Moltes gràcies, Teresa.

      Elimina
  2. Qui té imaginació , no necessita gaire més.... ;)
    Bona tardor, Carme !!

    ResponElimina
  3. Una miniatura pot ser una cosa molt gran. Depèn de com la mirem. O de com la llegim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí! Tot depèn de com ens ho mirem i de com ho vivim.

      Elimina
  4. Si no la pots assaborir, sempre la pots dur a casa... ni que sigui en miniatura.
    Molt bona proposta, Carme.

    Aferradetes de tardor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha miniatures que són tot un món, Paula!

      Moltes gràcies, bonica. Aferradetes de tardor.

      Elimina
  5. M'encanta aquesta tardor que t'has construït a l'ampit de la finestra.
    Preciós, Carme. El dibuix i el text, amb aquestes expressions tan nostrades.
    Gràcies per compartir els teus somnis de tardor, me'ls emporto cap al meu racó.

    Abraçades tardorals.

    ResponElimina
  6. Molt bonica aquesta paret amb una tardor privada i particular...La paret i el poema, fan un conjunt tardoral, magnífic!!!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  7. A algun lloc haurem de trobar la tardor, ja que ara és tan cara de veure...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars