Lletres i fils #8: Somio la tardor a la meva finestra
Era tardor,
M'havia avesat que la tardor em vingués a veure fins a la meva finestra.
El bosc era tan a prop!
Ara, la tardor s'havia allunyat de casa.
O potser la casa s'havia allunyat de la tardor.
Vaig fer via i vaig plantar enfiladisses que es tornaven vermelles
i diminuts arbusts de fulla caduca.
Me'n vaig sortir i tal dit tal fet:
vaig tenir una tardor en miniatura a l'ampit de la finestra.
Sempre hi ha una solució si conservem la memòria i la imaginació. A vegades em surten rodolins sense voler. M'encanten aquests colors, Carme!
ResponEliminaA mi també m'agraden els teus rodolins sense voler. Moltes gràcies, Teresa.
EliminaQui té imaginació , no necessita gaire més.... ;)
ResponEliminaBona tardor, Carme !!
Només cal saber muntar-s'ho bé, Artur.
EliminaBona tardor.
Una miniatura pot ser una cosa molt gran. Depèn de com la mirem. O de com la llegim.
ResponEliminaDoncs sí! Tot depèn de com ens ho mirem i de com ho vivim.
EliminaEstic d'acord amb el Xavier!!!
ResponEliminaI jo també!
EliminaSi no la pots assaborir, sempre la pots dur a casa... ni que sigui en miniatura.
ResponEliminaMolt bona proposta, Carme.
Aferradetes de tardor.
Hi ha miniatures que són tot un món, Paula!
EliminaMoltes gràcies, bonica. Aferradetes de tardor.
M'encanta aquesta tardor que t'has construït a l'ampit de la finestra.
ResponEliminaPreciós, Carme. El dibuix i el text, amb aquestes expressions tan nostrades.
Gràcies per compartir els teus somnis de tardor, me'ls emporto cap al meu racó.
Abraçades tardorals.
Moltes gràcies, Núria! Abraçades!
EliminaMolt bonica aquesta paret amb una tardor privada i particular...La paret i el poema, fan un conjunt tardoral, magnífic!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
Moltes gràcies, M Roser! Una abraçada!
EliminaA algun lloc haurem de trobar la tardor, ja que ara és tan cara de veure...
ResponEliminaEncara que sigui en una finestra…
Elimina