Paratge de Tudela al cap de Creus



Somio damunt la sorra. 

Tanco els ulls, 
mentre prenc l'ombra
i l'aire suau m'acarona la pell.

Sento el so, tan proper, 
del trencar de les ones.

Què em diuen? Què em volen dir?
(Tu ets la mar, digues)
Les escolto i voldria entendre.
No és el so tranquil·litzador de la calma.
No és la ira de cap déu ofès.

Em diuen la força i  la potència mesurada.
I que no és de joguina el seu bes.
(I jo la platja, digues)
No només la placidesa importa,
hi ha també l'empenta del batec.

Es troben i es penetren: mar i sorra,
indestriables, de tan diferents.

Comentaris

  1. el remor del mar s'hi poden escoltar totes les històries que voldríem escoltar, cal posar-hi més imaginació que orelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que la imaginació ens acompanyi... les orelles serveixen per captar l'estímul.

      Elimina
  2. Suposo que el què és menys important, és el què et diguin, ( que segur són melodies de color blau)sinó que la remor del mar et faci somniar...
    De vegades anem lluny per admirar la natura i ens oblidem que a casa nostra tenim molts petits paradisos!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Somiar, ja és molt. Jo sóc una enamorada de casa nostra. No em busqueu mai gaire lluny.

      Elimina
  3. Bonic! M'agrada.
    Em quede amb la idea d'anar a la platja a prendre l'ombra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... a i a l'estiu i amb la calor, no em busquis pel sol, no... 😉
      Gràcies, Jp!

      Elimina
  4. em transportes al mar ......quin airet i quina remor d'onades

    ResponElimina
  5. "indestriables, de tan diferents": un oxymoron genial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta que t'agradi. A mi també em va fer el pes.

      Elimina
  6. Ui, vaig a torar a provar! No es publiquen els meus comentaris!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars