Paratge de Tudela al cap de Creus
Somio damunt la sorra.
Tanco els ulls,
mentre prenc l'ombra
i l'aire suau m'acarona la pell.
Sento el so, tan proper,
del trencar de les ones.
Què em diuen? Què em volen dir?
(Tu ets la mar, digues)
Les escolto i voldria entendre.
No és el so tranquil·litzador de la calma.
No és la ira de cap déu ofès.
Em diuen la força i la potència mesurada.
I que no és de joguina el seu bes.
(I jo la platja, digues)
No només la placidesa importa,
hi ha també l'empenta del batec.
Es troben i es penetren: mar i sorra,
indestriables, de tan diferents.
el remor del mar s'hi poden escoltar totes les històries que voldríem escoltar, cal posar-hi més imaginació que orelles.
ResponEliminaQue la imaginació ens acompanyi... les orelles serveixen per captar l'estímul.
EliminaSuposo que el què és menys important, és el què et diguin, ( que segur són melodies de color blau)sinó que la remor del mar et faci somniar...
ResponEliminaDe vegades anem lluny per admirar la natura i ens oblidem que a casa nostra tenim molts petits paradisos!!!
Somiar, ja és molt. Jo sóc una enamorada de casa nostra. No em busqueu mai gaire lluny.
EliminaBonic! M'agrada.
ResponEliminaEm quede amb la idea d'anar a la platja a prendre l'ombra.
He, he, he... a i a l'estiu i amb la calor, no em busquis pel sol, no... 😉
EliminaGràcies, Jp!
em transportes al mar ......quin airet i quina remor d'onades
ResponEliminaQue bé, aprofita-ho,, doncs...
Elimina"indestriables, de tan diferents": un oxymoron genial.
ResponEliminaEstic contenta que t'agradi. A mi també em va fer el pes.
EliminaUi, vaig a torar a provar! No es publiquen els meus comentaris!!!!
ResponEliminaVisca! Aquest sí! 😉😘
Elimina