Paisatge
D'una fotografia de la Marta Pàramo a Vilanova de Bellpuig
Un cel ben net
un arbre que s'hi enfila.
I voler mirar ben lluny
com si, invencibles,
poguessim veure, ja,
el moment feliç
de saber que som qui som
i que podrem viure
en pau i llibertat.
Podria ser ben bé un himne a la llibertat.
ResponElimina" Un cel ben net/un arbre que s'hi enfila", què macos aquests versos.
Aferradetes, Carme.
Moltes gràcies, Paula. No podem deixar de somiar la llibertat.
EliminaUna abraçada molt forta, bonica!
L'arbre s'arrela al cel.
ResponEliminaEls anhels dels arbres….
EliminaAquest arbre del teu poema demostra que tocar de peus a terra no implica que s'hagi de perdre l'afany de voler arribar més enllà. Ben al contrari, el fet d'estimar aquesta terra i saber-nos-hi arrelats és el que ens permet mantenir sempre ben viu aquest desig d'assolir la llibertat i la pau que ens mereixem.
ResponEliminaNo podem ni desarrelar-nos, per més que tanta gent ho intenta, ni deixar de mirar endavant i voler arribar una mica més lluny. Ho tenim difícil perquè, com sempre, aquí "Tants caps tants barrets", però renunciar, no ho hem de fer mai.
EliminaUns versos molt ben trobats, Carme, que realcen aquest desig de pau i llibertat que mantenim ben viu, malgrat tots els peròs que ens trobem pel camí. Resistir i persistir, sempre.
ResponEliminaNo sé pas com ho hem de fer, però no podem aturar-nos. Ho estem perdent tot.
EliminaUns versos que ens calen, ara que l'independentisme sembla que estigui passant de moda. Els blogs també, per cert. Jo continuo igual, però!
ResponEliminaDoncs sí, tens raó! Els blogs també, però aquí persistim, encara que siguem poquets. L'independentisme ha de despertar altre cop,
Elimina