Finestreta ocupada
Tapats, rere el fullam de vida quotidiana,
sempre hi som, ben endins.
Propers i inabastables.
Eterns, de tan efímers.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Sí que hi som però sovint aquest fullam ens amaga més del que toca i no és fàcil apartar-lo.
ResponEliminaTotalment d' acord!!!
EliminaAmb tan poques paraules, què bé has definit una manera d'estar i de viure...
ResponEliminaI l'aquarel.la s'ajusta perfectament a la descripció.
Una abraçada.
Sí, endins, endins hi som per a moltes coses i per a molts llocs i moltes persones on voldríem ser, però no donem l'abast i no parlo del confinament sinó de la vida normal. Ja saps què vull dir.
EliminaUna abraçada Montse!
L'esperança és verda. Un verd que madura lenntament.
ResponEliminaTant lentament que a vegades és més verda, que no pas esperança...
Elimina🐸🐲🐉🍏🍈🍀🌲🌳🍃🌱🌿
No sé si les plantes son perquè no ens vegin, o perquè no volem veure la realitat, que està plena de gent irresponsable... Mentre nosaltres, finestra endins, anem fent la nostra vida quotidiana!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
A vegades no hi ha cap intenció concreta, però tapen igual.
Elimina