Porta i finestra

D'una foto de la Montse una mica de tot trobada a l'Instagram

Encara que sembli de joguina, 
encara que jo no hi pugui entrar.
Encara que el temps ja em jugui en contra...
No hi fa res.
Escriuré flors i dibuixaré paraules.
Miraré totes les músiques i escoltaré tots els colors.
Et deixaré tots els mots del silenci a la finestra,
perquè els pètals en trobin el sentit.
Obriré cada dia les cortines, 
perquè encara que estigui núvol,
en el meu cel sempre hi canten els ocells.

Comentaris

  1. L'última frase l'he trobat especialment maca.

    ResponSuprimeix
  2. Jo també penso com el XeXu. Gràcies a la poesia, canten els ocells.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ells canten sempre, amb poesia o sense.
      La frase és a la vegada literal i metafòrica.
      La seva constància literal és una ajuda.

      Suprimeix
  3. Preciós aquest poema, i el dibuix li fa bona companyia... Els ocells canten perquè volen lliures, faci sol , faci fred , plogui ...
    Els mots del silenci a la finestra, seran un bon regal pels passavolants, que a veure si tenen més sort que jo, que volia llegir el nom de la casa i res de res!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Maria Roser, no es pot llegir el nom de la casa, no són lletres, només traços que les simulen. Ho no vaig poder llegir les lletres de la foto i vaig resoldre-ho d'aquesta manera. Gràcies, i bon vespre!

      Suprimeix
  4. Sempre m'admira veure el que dòna de sí la meva imatge, en la teva mirada i la teva sensibilitat i capacitat per poder expressar tot això!!...
    El teu dibuix, en el que no hi falta cap detall i el que més, el conjunt de totes les paraules i totes les reflexions fetes poesia...
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Les imatges, siguin fotografies o siguin pintures o dibuixos o el que siguin, ens produeixen unes sensacions o emocions que podem simplement sentir o podem buscar unes paraules que les expressin millor o pitjor. A mi m'agrada aquest jo . La teva imatge i aquesta casa que n'és la protagonista, té molts components, (suposo infinits) dels quals a mi me n'arriben uns quants: bellesa, ingenuïtat, un caràcter específic i molt seu, tendresa, nostàlgia... alguna cosa d'inabastable i un cop detectats aquests components, ja tinc poema! Moltes gràcies, Montse, per ser sempre font d'inspiració...

      Suprimeix
  5. Ho dic sempre i ho repetiré les vegades que calgui: ets la poeta del Vallès. En majúscules!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Xavier. Una abraçada també en majúscules.

      Suprimeix
  6. També sóc dels que li agrade l'últim vers....sense desmerèixer el conjunt, que també s'ho val !
    Bona setmana ;)

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars