Mirant el cel

Per sort,  era estiu,  no feia fred i  les hores de claror eren més llargues que no pas la nit.  La Cati,  no  va dormir gaire,  poca gent  podria dormir en aquelles condicions.  No va aparèixer ningú  en tota la nit.  Per sort el missatge de la Tensi l'havia tranquil·litzat i sí que esperava pacientment i amb seguretat que algú  l'aniria a buscar.

Tot i que portava moltes hores sense menjar res,  això  era el que menys l'amoïnava. Va sortir un moment  a fora  del seu amagatall  i va  veure uns esbarzers de móres   que,  estaven en el seu punt,  Com que aquell no era precisament un lloc de passeig, ningú les havia collides i eren totes per a ella. Però  va tenir por que a ple dia algú la pogués veure i la prudència  va poder més que la gana i després d'haver-ne collit  un bon grapat  se'n va anar a buscar un altre lloc per esperar.  Amagat sí,  però que es veiés el cel i la claror de dia. Allà estirada,  mirant el cel, va començar a pensar què  podria fer d'ara en endavant. Esperava que la  promesa d'ajuda fos, de moment un lloc on viure. Pensava que ella tot i que no tenia molts estudis,  era ben capaç de guanyar-se la vida amb moltes coses.  Tenia facilitat per les llengües.  En parlava  5  i segur que això  podia ajudar-la a guanyar-se la vida.  Havia viscut a França,  a casa seva parlaven àrab,  i  aquí,  a l'escola i a l'insitut havia après  català, castellà i anglès.   Era ja migdia i estava amb  la seva ment ocupada a imaginar-se el seu futur, quan va sentir un cotxe  que s'aturava.  El cor li va anat  a cent per hora,  serien  els que esperava  o els que la buscaven per tornar-la al seu pare?  sabia que no s'havia de moure fins que sentís aquella paraula.  I tant que la recordava!  No l'oblidaria mai més,  en tota la seva vida.

Esperava plena de nervis  i sense moure ni  cama ni peu. Va sentir  passes de més d'una persona,  eren dues?  O potser tres? 

Al cap d'un moment  va sentir:  Catí!  Escardalenc!  Amb  un sospir profund i un bot  ràpid,  va sortir,  sóc  aquí,  soc jo!  I va veure dos  nois  amb cara somrient,  vestits amb pantalons curts i samarreta,  que li manifestaven l'alegria d'haver-la trobat  i de poder-la ajudar.

Amb ells, a dins del cotxe, va poder parlar  amb tranquil·litat.   Era  una camioneta que malgrat que tenia seients, no tenia finestes, com si  fos per a portar  mercaderies. Posa't al darrere que així no et podrà veure ningú.

- Hem vingut tots dos per si hi havia alguna complicació,  per si el teu pare t'havia trobat.

- Per sort no.  No he vist ningú en totes aquestes hores.  Qui  sou?

- Som d'una associació que es diu ADD  (Associació en Defensa de les Dones) no fa gaire que existim i l'hem hagut de crear i posar en funcionament,  perquè  l'administració i la justícia són  totalment ineficaces en els casos de maltractaments  de tota mena,  físics  i encara més psicològics.  Obligar-te a anar a viure amb un traficant  de dones que o bé les utiltiza o bé les ven,  ja és  un maltracte en tota regla, que no admet ajormanents. 

- Com o sabeu, això?  El meu pare no m'ho  va pas dir. Ell em va dir que el seu cosí necessitava ajuda perquè  estava malalt.

- Si està malalt o no,  no ho sabem,  però les seves activitats les tenim molt clares.  Ha estat una de les persones  més anomenades per les  noies que hem ajudat.  I la Tensi ho sabia.  

- No m'ho va dir.

- No volia posar-te encara més en perill del que ja estaves.  Va preferir  demanar-nos ajuda.  Ella col·labora amb nosaltres.

- Doncs quina sort que he tingut  d'aquestes coincidències! I, canviant de tema,  aquesta és la vostra feina amb la que us guanyeu  la vida?  D'on surten els diners,  us hauré de pagar,  jo, la vostra ajuda? Perquè ara mateix  no tinc gaires diners.

- No, no,  aquesta associació és sense ànim de lucre i nosaltres tenim les nostres feines.

- Es pot saber quines feines?

- Sí,  jo soc ascensorista!  Per cert,  em dic Miquel.

- Com que ascensorista?  Si avui dia als ascensors no hi ha mai ningú!  Van sols!

- Depèn de quins,  soc ascensorista a la Sagrada Família,  hi  ha tanta gent per a pujar a les torres,  que és ben necessari que hi hagi algú que controli,  perquè  no hi hagi problemes ni accidents.

- En pensava que  em deies un ofici fals per amagar el teu de veritat.

- Ha, ha, ha,  no he d'amagar res,  jo.  El que fem és completament legal.  I la pega de tanta legalitat és que sovint no podem ajudar a menors d'edat, perquè  es podria considerar un segrest.  Fem el què podem. 

- I tu quina feina fas?

- Jo soc netejador de pantalles de cinema.

- Això és una professió?

- I tant!  No saps com són de delicades  aquestes pantalles i  com s'han de netejar  d'una manera molt especial i amb molta cura.

- Em sembla que aquests de la vostra associació sou molt estranys.  Perdoneu, jo pregunto molt per no pensar en mi mateixa,  estic amoïnada...  ara què faré? 

- De moment et portarem a  un pis que tenim  on hi viuen ja 4 persones,  tu seràs la cinquena i  t'ajudarem a refer la teva vida.  

- Qui ho paga tot això.

- Els socis.  És  una associació, una ONG  que té socis que la mantenen. No podem arribar a gaire gent,  però potser a la llarga podrem créixer més.  Ara som poquets i només tenim un pis. I  arribem a molt poquetes persones. Quan les persones troben feina  o bé es busquen  el seu lloc de viure o bé  paguen una part  del  pis comunitari.

- Tu què saps fer,  Cati? 

- Sé portar una casa,  cuidar les persones i traduir  en cinc llengües.  Per cert i tu com et dius?

- Doncs ja saps fer moltes coses,  em dic Joel.

- Podré veure la Tensi?  No sabia que formava part d'una associació  d'aquesta mena.

-  Sí al pis la trobaràs. No acostumem a dir-ho,  ja que si hem d'ajudar a  algú  del nostre entorn,  com ha estat el seu cas,  això  podria portar  els abusadors  fins als nostres pisos.  Si ningú sap que pertany a una associació,  el màxim que faran és buscar-te a casa seva.

-  Si, ja em va dir que m'havien anat a buscar allà.

-  Per sort no han anat més enllà i no han trobat l'Associació.  Aquest pis que tenim és en un poble de muntanya.