Dins la fosca

 

Jo m'estava en un prestatge d'un  armari,  amb dotzenes de companyes més,  de tots colors,  amb perfums diferents,  també  n'hi havia de blanques,  sense cap olor.   A ella li agradàvem i li fèiem il·lusió  i ens  guardava,  esperant trobar un moment por utilitzar-nos.

Però passaven els mesos  i els anys i allà  cap de nosaltres  es movia.  No ens utilitzava mai.  I ens preguntàvem, molt sovint, per a què ens volia?  Per quina raó  ens guardava?  

Un dia d'estiu,  em va tocar a mi,  i  també em sembla un misteri  la seva elecció.  Em va posar en un petit potet de vidre que m'anava molt a la mida i em va encendre el ble.  Jo hauria volgut  fer una flama bonica,  allargada, del color  vermell de la meva cera. Però no,  la flama em va sortir  petita i esquifida  i d'un  color masa blanc per al meu gust.

Ella però estava contenta.  Semblava que li agradava,  fins i tot  em va fer una fotografia.

Quan vaig tornar al meu lloc,  un cop apagada i refredada,  les companyes no paraven de fer-me preguntes:  com és que t'encenguin?  què has fet mentre estaves encesa?  i ella què  feia mentrestant?

I  jo  vaig contestar que  havia sentit molta joia i felicitat de sentir la meva flama i  força decepció, també,  perquè  no era prou bonica.   Però...  ja no els vaig poder explicar res més.  La veritat,  encara no he entès gens,  ni per què  som aquí tancades durant tant de temps ni per què  em va encendre una estoneta d'un vespre d'estiu.  He estat afortunada, més que les meves companyes,  jo he pogut sentir,  encara que breument, la meva flama.  

Els humans són tan estranys!