El lloc


La Cati en aquells moments, havia de prendre una decisió impossible, havia de ser ràpida i era tan difïcil de dur a terme. Pensava amb una rapidesa esgarrifosa, i li van venir al cap unes paraules que la mare li repetia i que ella considerava una valuosa herència: decideixis el que decideixis, si creus que has decidit el millor i actues en consequència, no t'equivocaràs mai. Pensava si ella podria fer bona la decisió d'obeir al seu pare i li semblava fàcil. Sempre havia obeit i això  li semblava bo. I aleshores pensava si seria capaç de fer bona, una opció tan incerta com la de fugir amb ajuda de no sabia ben bé qui. I aleshores li va semblar atractiu i interessant fer bona una altra opció, ben diferent de la de sempre. I tant que seria capaç de fer-ho! "Si ja tinc  25 anys - pensava ella  -  i la frase de la mare m'hi ajudarà".

Quan va tenir la seva bossa feta, en lloc de sortir per la porta on l'esperava el seu pare per dur-la a casa d'un cosí llunyà a fer de minyona, va sortir pel darrere, per la cuina. Tenia avantatge, sempre havia estat una noieta dòcil i no desconfiaven d'ella. Va sortir, va caminar sense saber on anar, passant pel camí dels horts, ben arrambada a la tàpia, com si el mur la protegís.  Els horts es van acabar i el camí es va fer més feréstec,  i ella va continuar decidida. Va arribar a un lloc despoblat,  no es veia cap persona, per sort, va sentir els xiscles d'orenetes que ja anaven a joc, va mirar els edificis en runes, i no hi va pas veure desolació, sinó una oportunitat. Les orenetes es van anar posant lentament, sobre els cables en desús, sobre les teulades, com si encara no volguessin entrar ls seus nius, esperant  que es fes fosc o bé que s'apagués del tot la sev pròpia piuladiss.  Ella no podia esperar, havia de trobar en aquelles runes un racó prou segur per passar la nit. Va somriure pensant que aquell lloc on no hi havia ningú, era precisment el més segur per trucar, ningú la sentiria. Va buscar aquella darrera trucada. I ho va provar.

- Hola, soc la Cati, m'heu trucat abans, i he decidit escapar.
- Has fet bé. La teva amiga Tensi ens ha explicat la situació i aquest parent on et volien portar no és gens recomanable. On ets?
- Soc en unes runes d'una mena de fàbrica,  als afores del poble. 
- Saps enviar-nos l'ubicació pel mobil?
- Sí, esclar que sí!
- Envia-la. Amaga't bé i espera'ns. Tingues paciència,  no sabem quantes hores trigarem. I no contestis a ningú que no digui la paraula "escardalenc"
- Com? 
- E-S-C-A-R-D-A-L-E-N-C.  Recorda-la bé.

Es va afanyar a inspeccionar la zona. Va buscar el racó menys enrunat, uns sacs de no sabia ben bé què li van servir primer de seient i més tard de llit.

Encara no dormia quan va rebre unes missatges de la Tensi.

- Sort que no se'm va acudir que vinguessis a casa meva, és el primer lloc on t'han buscat. Parlarem quan estiguis en un lloc segur, ara és millor que jo no sàpiga res. 





 
 

Comentaris

  1. Amb amigues com aquestes, qui necessita enemigues!?. "Parlarem quan estiguis en un lloc segur, ara és millor que jo no sàpiga res". Pobra Cati!
    Jo crec que aquest sí necessita continuació, no et sembla? ;-)

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies, Paula!
      Sï que continuarà, sí.
      A veure si me'n surto!

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  2. It is not necessarily good to have a father. ;-)
    Let alone to always obey him.

    Interesting story, Carme.
    Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algunes vegades desobeir està molt bé.
      I escapar del,perill, encara millor.
      Moltes gràcies, Sean!
      Abraçades!

      Elimina
  3. Molt bona continuació. La història de la Cati cada cop s'està fent més interessant... i misteriosa. Si fins i tot sembla una novel·la d'espies amb aquest detall de la paraula secreta. ;-)

    Moltes ganes de saber com segueix tot això...

    Abraçades!

    ResponElimina
  4. Escardalenc és una bona contrasenya. A ningú més se li acudiria.
    A veure si la sent pronunciar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una paraula bastant en desús, però a casa meva la deien i m'ha fet gràcia de recuperar-ls ni que sigui com a contrasenya... he, he, he...

      Elimina
  5. Esperant la continuació també, he he. Una història ben intrigant!
    Esperem que la pobra Cati no tardi gaire a rebre la trucada amb la paraula, i a veure què l'espera a partir d'aquí ;)
    El dibuix de les orenetes m'encanta :)
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Núria...
      A veure si me'n surto d'acabar aquesta història amb una ica de cara i ulls.
      Una abraçada!

      Elimina
  6. ¡Uy que intriga...!
    Tengo una foto muy parecida a esa acuarela de hace unas semanas, aunque todas miran para el mismo lado, pero se que tengo otra anterior por ahí perdida en la que si están como ahí.

    Abrazos.

    ResponElimina
  7. És una bona continuació en relació al que jo et vaig dir en l'entrada anterior a aquesta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment, va bé. No es penedeix de la tria malgrat les incomoditats. I sembla que ho ha encertat.

      Elimina
  8. Descansen les orenetes
    en el fil moll en mig del no res.
    Amb el blanc pit xop
    deixen lliscar les gotes.
    Quietes, no volen,
    estan esperant
    un moment de descans
    i mentre xopes,
    miren la tria que poden fer.
    Es queden,
    si és més forta la pluja
    volaran sota la protecció
    de branques
    o qui sap si aniran
    de fet al niu.
    Triaran que fer,
    com cada pas que donem,
    com cada silenci que deixem...
    Com cada tot instant
    que s’escapa sense voler.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars