Posta de sol
En Miquel i en Joel, van aprofitat el viatge de retorn per portar la Maria a Olot.
- Deus estar contenta de tornar-te a organitzar la vida per tu mateixa i quina sort que les teves amigues tinguin lloc al seu pis compartit.
- Pse… estic contenta de tenir feina, però em sento com abandonada de nou. Tinc por de no sortir-me'n.
- No estaràs sola, tens les amigues i si necessites res, nosaltres hi som.
- Sí, però no és el mateix, fins ara estava molt protegida i ara torno a tenir por.
- Buscarem la millor manera d'ajudar-te a vèncer aquesta teva por.
No t'ho creuràs, però després d'haver llegit l'entrega anterior vaig pensar que la Maria també tenia coses per explicar i que estaria molt bé que el repte s'aturés amb #Cati4 per començar amb #Maria1 explicant-nos una nova història.
ResponEliminaNo vaig gosar dir-t'ho, més enllà d'aquell "A veure què passa amb la Maria..." amb què vaig acabar el meu comentari anterior, perquè el repte el fas tu i no s'hi val a anar explicant-te cada cop com el faria jo si no l'estic fent, però es veu que tot i no dir res sí que ho vaig pensar prou fort... :-))
I just avui han tocat les 100 paraules!! Només tenim la presentació d'aquesta nova història. És normal que la Maria estigui espantada, surt d'un refugi per tornar a enfrontar-se a la vida diària, però té un suport que abans no tenia i segur que això l'ajudarà a sortir-se'n. Ho espero almenys.
Abraçades!
Mc, em fas somriure amb el teu comentari. Per descomptat que m'ho crec!
EliminaDe vegades, les persones, amb moltes paraules no ens entenem i de vegades amb un curt suggeriment n'hi ha prou per coincidir. Vull dir que no he començat la història de la Maria per la teva frase, però potser sense la teva frase no l'hauria començat. Segur que entens el què vull dir. Em sabia greu deixar aquella imatge de la Maria com si fos dolenta, i no estava gens decidida a afegir una altra protagonista. La teva frase va inclinar el platet de la balança. Moltes gràcies per les coincidències.
Encara no tinc cap continuació preparada. Per les vacances en famïlia no he tingut gaire temps… a veure…
Una abraçada
Lindo por do sol e boa a certeza de quem foi morar sozinho e conta com a ajuda sempre que precisar!
ResponEliminabeijos, linda semana, chica
Segur que se'n surt!
EliminaBona setmana, chica!
Una abraçada.
Pues nada, la intriga está servida...
ResponEliminaBesos.
A veure…
EliminaUna abraçada.
Fas com en les sèries de la tele o els còmics. "Continuarà", sembla que diguis.
ResponEliminaVaig fent, a poc a poc…
EliminaM'has tret un maldecap, la Maria no era dolenta. ;-)
ResponEliminaAquesta vegada ha estat més curta (per exigències del guió), veurem cap a on va la història, l'esperem!
Aferradetes, preciosa.
A veure com me'n surto. No tinc gaire temps ni tranquil·litat per escriure…
EliminaAferradetes, bonica!
L’horitzó de la Garrotxa
ResponEliminano és l’horitzó pla
que enyor quan no miro la mar.
Ara veig, un horitzó fosc i trencat,
que em fa pensar
en pujades i esgotament.
Darrere com petites ones de platja,
un horitzó més llunyà.
La llum que s’albira és d’un sol cansat,
que un mantell de núvols
vol tapar en un acurat comiat.
Em queda el consol,
que aquest mantell
també podrà arribar a la meva mar.
Jo lluny i pensant
en la llunyania del ser estimat,
que m’espera remullant-se els peus
en un lloc on jo no puc estar.
miraré aquest horitzó
com si les muntanyes fossin la mar plana
i rere seu el cos
d’una dona dormida
després de rebre el darrer petó
d’un sol que ja es absent, com jo.