Relats conjunts de juny: La casa groga

Vincent Van Gogh  1888

La casa groga va ser tan famosa a la seva ciutat,  que totes les cases del voltant es van pintar de groc per participar una mica de la seva fama.  No fos cas que fos el color  el que li havia proporcionat  aquell misteri.

La família Van den Berg vivia des de feia 5 generacions en aquesta casa groga,  sempre l'havien mantingut del mateix color i  de pares a fills s'havien anat transmetent i mantenint dues prohibicions:  la primera era canviar el color de la casa,  sempre havia de ser groga i la segona era la prohibició d'obrir una de les portes de la planta baixa,  que pensaven,  però ningú ho sabia del cert,  que anava cap a algun soterrani.  La família Van den  Berg havien estat, tots, molt  respectuosos i obedients  amb aquesta prohibició  i ningú mai s'havia atrevit a obrir la famosa porta.  Però els temps canvien i les persones del segle XXI,  fins i tot els d'aquesta família, eren més atrevits,  més curiosos  i menys  crèduls amb segons quines coses.  Quin perill hi pot haver en obrir una porta  de casa seva? 

En aquell moment, a la casa hi vivia un matrimoni amb  un fill  de 16 anys i una filla de 18,  aquests dos joves,  volien tant sí com no  obrir la porta.  El pare Van den Berg,  s'hi oposava i la mare  deia que ella no tenia res a dir-hi,  ja que eren coses de la família del seu  home.  

Els dos germans,  van pactar que una nit,  es llevarien mentre els pares dormien i obririen la porta,  si podien.  I així  ho van fer, un dissabte a la nit van agafar els mòbils per si necessitaven la llanterna  i van decidir obrir la porta.Va costar una mica,  però se'n van sortir.

En obrir la porta,  i passar a l'altre cantó,  van veure la seva pròpia casa,  que  era igual  i diferent a la vegada.  La casa era la mateixa, però  amb algunes coses canviades i sobretot més vella.  I quan es van mirar l'un a l'altre,  se'ls van posar els pèls de punta.

- Però què t'ha passat?

- No ho sé... i a tu?

- A mi res.

- Com que res? Sembla que tinguis 25 o30 anys...

- Doncs tu també,  què ens està passant?

La curiositat va ser més forta que la por i van voltar per tota la casa i per totes les habitacions.  Van poder veure els seus pares vellets i  les seves habitacions  amb  una decoració i uns objectes en diferents dels que tenien ara. S'anaven entretenint  i  els minuts  anaven passant i no gosaven a tornar per la por de quedar-se en aquesta edat que no tenien encara.  Mentre no passaven la porta,  tenien l'esperança que  en tornar a l'altre costat, tot tornaria a la normalitat,  però...  I si no?

Se'la va acudir de sortir al carrer  des d'aquesta casa i el carrer també era diferent.  Moltes coses havien canviat.  La fruiteria ja no hi era,  i  un supermercat enorme ocupava el seu espai,  més el del taller mecànic, més el del  bar de la cantonada.  Tot era diferent.

- Hem viatjat al futur,  te n'adones?

- Podrem tornar?

- No ho sé  però almenys ho hem d'intentar.

Van tornar a passar per la porta prohibida en sentit contrari  i es van adonar que era de dia,  i no ho entenien,  perquè  tot just havia passat mitja hora o tres quarts o com a molt  una hora,  haurien de ser les dues o les tres de la matinada  i, en canvi,  era migdia.

Van veure els seus pares  asseguts  a  la taula,  menjant amb molta parsimònia i una tristesa profunda marcada als seus rostres.

Quan els van veure,  van alegrar l'expressió, però  al mateix temps,  van  començar a fer preguntes i alguns retrets també...

- Però  on heu estat tot un mes fora de casa?  Sense avisar,  sense donar-nos notícies d'on ereu...  no sabíem què pensar. La policia us ha buscat per tot arreu. I nosaltres  ja pensàvem que no us trobaríem  mai més.  Pensàvem el pitjor,  potser segrestats o potser morts...

-  Un mes? Però si hem estat només una estona fora... com que un mes?   Hem passat la porta prohibida  i ara ja sabem perquè és prohibida.  No és una porta és una escletxa de temps.  Hem anat al futur  tot just una estona i per vosaltres ha passat un mes.  

- No tornareu a passar la porta,  ens portareu la desgràcia!

La Greta,  va dir  tota il·lusionada: però... si tenim  un tresor,  l'hem d'aprofitar...  ni prohibicions ni romanços,  hem de vendre  a qui vulgui venir,  viatges al futur.