Finestreta
La finestra és alta i petita,
però l'horitzó que s'hi veu és llarg i ample.
Consta d'enfilar-s'hi i de mirar,
però quan hi mires, ja no te'n canses.
Cal només apartar una lleugera cortina
i ja la tens davant: la bellesa inabastable.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
No hi ha finestra petita quan la mirada és gran. :-)
ResponEliminaAbraçades!!
Que no se'ns escurci mai la mirada, Mc!
EliminaLa necessitem ben llarga.
Abraçades.
S'ha de saber mirar i, quan ho aconsegueixes, ho veus tot més clar...
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Aquesta frase és saviesa en poques paraules. Mirar i saber mirar, que n'és d'important!
EliminaAferradetes bonica!
Finestra nova
ResponEliminaen paret vella.
Totxanes envoltant
l’entrada de llum.
Còdols subjectant el pes
d’un somni fet cabana.
Una branca dona ombra
als vidres presoners.
Moltes gràcies, qui sap si...
EliminaCert, tenim la bellesa al davant:
ResponEliminaM'agrada el contorn, el traç d'aquest dibuix, dels maons de la finestra, de les pedres del mur de les fulles de l'arbre... (una figuera?)
D'aquest dibuix en vaig fer tres versions, aquesta és la que finalment vaig decidir de posar al blog. M'alegro que t'agradi.
EliminaNo és pas un arbre, és una mena d'enfiladissa de fulles molt grosses. Com una heura, però no era l'heura més habitual.
Espero em perdonis si, ara, semblo un cregut. Però m'has fet recordar això:
ResponEliminahttps://www.instagram.com/p/C381PMcN4Sif81mLAikrA0guZbtrlpI0JrVq1Y0/
Fa uns anys ja ho havia penjat al Lloc, tot i que amb una altre imatge. Però al recuperar el blog, imatges i quasi tots els comentaris van anar a la misèria.
De tota manera, i com no pot ser d'una altre manera, les teves paraules i imatge son moooooolt millors.
Una abraçada llarga, Carme
No hi ha res a perdonar, ni em sembles de cap manera un cregut.
EliminaSón dues finestres petites i dues idees de poema que s'assemblen molt. Bé, de fet, és la mateixa idea de forat petit i horitzó ampli.
Confesso que és com per consolar-me que ho vull veure així. En realitat, a la meva edat i tot plegat com va... molt i molt ampli ja no el veig l'horitzó... he, he, he... però més val imaginar-se que sí.
Abraçades, Miquel Àngel.
Es cierto por pequeña que esta sea es lo que mas o menos cuento en la entrada que publicare esta noche. Estoy publicando entradas ya escritas anteriormente porque ando un poco atareado, por eso suelo poner al final la fecha de cuando las hice.
ResponEliminaBesos
Coincidències, Erik! Ja passaré a llegir-ho.
EliminaUna abraçada.
Cal trobar la imatge exacta dins d'una pintura, tant com dins d'una finestra. Quin final més potent, Carme!!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
Elimina