Balcons privilegiats (des de Sant Miquel de la Roca)
Pensava que sempre podria mirar ben lluny: horitzó, objectiu o fita…
però ara només miro a prop: aquí, ara, avui, com a molt demà.
Trobo a faltar la crida de les coses provisionalment inabastables.
No sé que dir-te... com més gran em faig, menys la trobo a faltar...
ResponEliminaUn balcó esplèndid aquest que ens mostres.
Aferradetes, preciosa.
T'entenc, per a mi és com una barreja de les dues coses.
EliminaDiuen que s'ha de viure l'ara mateix, però a mi m'avorreix una mica no poder o no saber mirar lluny.
Aquest balcó que abasta fins al Pirineu, fa de molt bon mirar...
Aferradetes bonica.
A mi continua agradant-me mirar una mica enllà en el temps i tenir algunes fites en un horitzó relativament llarg que espero que es compliran. El que m'ha canviat amb l'edat és la preocupació per si realment es compleixen o no, vull dir que he anat aprenent a no fer-me mala sang si les circumstàncies finalment no permeten allò que tenia "previst" perquè mirar lluny no és dolent, ni de bon tros, però també és prou important aquesta mirada de més a prop que ens permet viure el dia a dia.
ResponEliminaSi aquest "mirar lluny" no és en el temps sinó en l'espai i des d'un lloc com que ens mostres a la foto, aleshores no és que no sigui dolent sinó que és genial. ;-)
Abraçades!!
A mi també em continua agradant, Mc!
EliminaLa qüestió és que sovint no em surt gaire bé. I no vull pas dir que s'acompleixin o no les fites; vull dir que, el dia a dia, sovint m'ocupa massa el temps i el cap.
Em consolo pensant que viure el dia a dia tampoc és dolent.
Abraçades, Mc!
Caminen els ulls
ResponEliminamés enllà del pensament
i s’acaba pel moment
el que vull.
L’alè dels petons
es queda càlid
a la vora dels botons
com un aire àrid.
S’escurça el pas
i s’allarga el desig
i com un vell enuig
va perdent gas.
Vull un horitzó proper
i un mirar llunyà.
Vull un ahir que mai passi,
i un demà que sempre hi sigui.
Vull tantes voluntats naixent
que sigui sempre el moment
per dur-te tant a la vora meva
que els cossos siguin com la ceba.
qui sap si...
Moltes gràcies, qui sap si...
EliminaCom una estàtua en el seu pedestal, però amb la mirada sempre en la llunyania, que deia Kafka.
ResponEliminaIntentarem de mantenir-la allà...
Elimina