Colònia Bonmatí


Cal trobar,  rere les baranes i els murs, 
aquella porta que ens obre a nous horitzons.
Encara és hivern als arbres més alts,
encara és inaccessible 
aquella torre que ens assenyala el cel.
Sí que ens cal trobar l'indret i el camí
i sobretot, no deixar de caminar.
Reconèixer qui som i no fugir mai
de nosaltres mateixos.

Comentaris

  1. Malgrat els entrebancs sempre hem de caminar endavant... potser cercant qui som.
    De moment ja veiem la torre, què no és poca cosa.😉

    Aferradetes primaverals, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La torre i els arbres més alts hi són, nomñes ens falta saber arribar-hi... però bé, sempre endavant!
      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  2. No se, no se, a veces correría de mi mirando de vez en cuando si me sigo...

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que al final t'acabaries atrapant...
      No podem escapar de nosaltres mateixos.
      O al menys a mi m'ho sembla.
      Una abraçada.

      Elimina
  3. Una bon poema, que és tota una reflexió gairebé filosòfica: "no deixar de caminar".
    Ho intentarem.

    ResponElimina
  4. No baixar de la bicicleta, una altra manera de dir-ho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars