Quan ens trobàvem i jugàvem: records bonics
L'altre dia em van sortir per l'ordinador unes fotografies de quan:
Érem molts
Ens ho passàvem molt bé.
Jugàvem virtualemnt des dels blogs a moltíssimes coses.
I en directe alguna vegada també.
Trobada especialment bonica, emocionant i divertida, la del 2015.
Una bona època pels blogs aquella. Érem una gran colla d'amics cadascú amb les nostres dèries particulars que compartíem amb tota la resta, participant plegats en moltes iniciatives conjuntes. Però tot arriba un moment que s'acaba i allò es va acabar. Ara som menys (molts menys) i, per tant, ja no tindria sentit muntar aquells jocs, però això no vol dir que no ens ho passem bé encara per aquí. Jo almenys sí que m'ho passo bé fent el blog perquè encara hi trobo el caliu que a altres xarxes socials no hi ha ni hi ha hagut mai. Respecto la decisió dels que van fer el salt a Twitter, per exemple, però veient el continu mal rotllo que hi ha allí, jo me n'alegro molt de no haver marxat de la nostra Catosfera... i que duri.
ResponEliminaTot s'acaba, i tant! Res no dura per sempre. Però allò que vam viure, ja ningú ens ho pot prendre.
EliminaEstic absolutament convençuda que el Twitter, (o X, que en diuen ara) és dolent per a la salut mental de les persones. Jo hi vaig xafardejar una temporada, però no podia aguantar aquest mal rotllo constant. L'Instagram és més tranquil·let, però també més fred. Enlloc, a cap xarxa, s'ha pogut arribar al caliu dels blogs. Al menys al caliu que vam construir en la nostra blog-colla (com deia La Gemma). Per això, alguns encara hi som. I encara que en petit comité sabem conservar el noste caliu, la nostra amistat i el nostre afecte. Comparteixo aquest teu "que duri", Mc!
Oh quants records, nina!.
ResponEliminaSí que érem molts i ben avinguts. Ho enyoro molt i encara que respecte als que se n'han anat, no puc entendre que puguin canviar la immediatesa de les xarxes al caliu del blog. Han passat anys i panys, però quan veig les fotos sento con si fos ahir. Què bé ens ho passarem!.
Moltes gràcies per tots aquests anys!.
Aferradetes, preciosa.
Jo també ho enyoro, Paula. Representava un estímul constant per pensar, per crear, per jugar i per compartir.
EliminaSembla que era ahir, efectivament, a mi també m'ho sembla.
Doncs moltes gràcies,a tu també, de tornada, i no només per tots aquests anys, sinó per la constància i presència que encara dura. Ara, té més valor que mai.
Aferradetes, bonica!
Es cierto que ha perdido mucho fuelle este mundo de los blogs pero yo sigo aquí colgado no me llaman la atención esas redes sociales. Este calorcito no lo hay allí, por eso no entro prácticamente nunca en ellas.
ResponEliminaBesos
Sí, tot canvia i res no dura per sempre. Jo entro a l'Instagram, l'única xarxa que tinc, a part dels blogs. M'ha servit per mantenir el contacte amb molta gent que abans era aquií i ara és allà i també amb la família i antics amics.
EliminaUna abraçada, Erik!
El poble s’ha quedat buit d’infants.
ResponEliminaPrimer en nombre,
després en interès.
El carrer ha perdut l’encant
i els jocs hi són enllaunats.
En el ressopó de la nit de Nadal,
explicava als petits de casa
els que fèiem nosaltres en mig del carrer,
jugant tota la colla.
En mig del carrer, i els cotxes?
No n’hi havia tants.
La gent seia a les portes de les cases
i xerraven mentre nosaltres anàvem
carrer amunt i carrer avall.
Jocs que ara només són vius
entre la memòria i les veus dels més vells.
Allí jugàvem a les estàtues,
allí fèiem el de cuita i amagar,
mes enllà fèiem curses pels carres,
la goma elàstica,
llavors de nenes però que nosaltres
no enteníem de separacions,
la corda voltant per sobre els nostres caps
i per sota les cames...
Pinta somriures aquests records
que gairebé duraran el temps d’un somni
i s’esvairan en despertar.
Però qui sap si...
de nou podrien reviure
en un proper estiu.
qui sap si...
No se sap mai, qui sap qui... si les coses poden reviure o no, o si podem inventar-ne de noves o retrobar-nos en altres indrets... npo se sap mai i aquí està la gràcia de la vida. Que sempre hi ha una esperança de canvi.
EliminaEls petits es fan grans, els joves es fan madurs i els madurs ens fem vells.
ResponEliminaTot i que sóc dels que vaig arribar a la globosfera i més concretament a la catosfera bastant tard, els 12 anys que fa que us conec, m'han omplert i hi he fet coneixences excel·lents.
Potser algun dia revifa tot?
Mentrestant,
Bon Any!
Em sembla difícil que revifi, però com deia més amunt, no se sap mai què pot passar.
EliminaMentrestant, però, gaudim del que tenim i que no es perdi. I que puguem compartir els millors desitjos i les millors coses per l'any que ve. Bon any, Xavier!
"Temps era temps " com diu la cançó..... ara es troba a faltar molta gent d'aquelles èpoques.... què duen fer ?.... , però els petits "irreductibles" que aquí seguim, encara riem i a vegades, ens emocionem i tot , amb les nostres cabòries.... mira!, un desig més per demanar a la carta dels Reis Mags, que ens podem retrobar !.
ResponEliminaSalut ;)
Hi ha molta ent d'aquella època que volten pel X (twitter) o per Instagram. l'X no m'agrada gens i no hi vaig mai. I per l'Instagram en veig alguns, però no hi ha caliu i allà no es parla gaire, tot i que es pot fer si es vol.
EliminaSí, Artur, encara ens ho passem bé, per aquí, amb els nostre petit comité, el nostre caliu i les nostres cabòries compartides. Un bon desig per demanar, Artur!
Una abraçada.
Uf, fa 9 anys, i jo hi era! Hi som tots, gairebé. Gràcies per recordar-nos-ho, Carme!
ResponEliminaI tant que hi eres!!! Són bons records... val la pena no perdre'ls de vista del tot.
Elimina