Les Escaules
Pintaré les fulles dels colors de la tardor.
Seran l'estora del bosc
i suraran damunt de l'aigua.
Dibuixaré amb mots inexperts l'aigua i el seu reflex
i gaudiré de la claror i del silenci i també de l'ombra i el so del rierol.
I no tinc res més i ja tinc molt:
fulles, aigua, reflex, riera i també
les mans i els ulls per mirar i per construir.
Totes aquestes petites (grans) coses ens haurien de ser més que suficients per viure amb serenor... és tan senzill i bell.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Sí haurien de ser-ho, no sempre som capaços de trobar que siguin suficients, però en els moments de lucidesa, sí que ho sabem veure.
EliminaAferradetes, Paula!
Me encantan esos lugares, me quedo las horas muertas mirando. Y maravillosamente descrito. Que bien se os dan las palabras.
ResponEliminaA mi també m'agrada molt embadocar-me en llocs com aquests. Moltes gràcies, Erik!
EliminaUna abraçada.
Em durà la calor els seus colors,
ResponEliminaper fer catifes de les despulles
i cobrirem amb elles el preuat tresor
que és avui l’aigua,
amagarem el delator reflex
i absent d’un món sorollós
muntaré del no res
la magnificència del vell racó.
Posarà la musica el bosc
i la nit el silenci i la foscor,
jo descansaré esperant fer
l’endemà un pas més
vers un món millor.
qui sap si...
Moltes gràcies, qui sap qui...
Elimina"Ho tenim tot", canta el Joan Dausà.
ResponEliminaDoncs és una bona manera de veure-ho.
Elimina