Façana
Quan fa tants anys
que ningú pot posar flors a les finestres,
les heures i les enfiladisses
agafen el relleu,
per embellir la decrepitud
d'una façana buida.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Quan nosaltres deixem de posar 'ordre' a la natura, la natura s'obre pas a la seva manera... si encara hi és a temps.
ResponElimina- Hi som a temps - van contestar les heures - som lentes però devoradores.
EliminaBen cert, la natura creix a llocs insospitats.
ResponEliminaAquesta façana necessita un molt de tendresa, com la casa que sembla que ja no hi és. Tot i així, aquestes heures la mostren més bonica.
Aferradetes, preciosa.
- La façana era bella, era honesta, era sòbria. - van continuar les heures - No seria just destruir una mena de bellesa sense aportar-ne una altra.
EliminaAferradetes, bonica!
Potser a les fantasmes que habiten aquesta casa ja els està bé així.
ResponEliminaSón uns fantasmes romàntics, aquesta barreja de decadència de les pedres i d'invasió vegetal, els hi agrada especialment.
Elimina- No marxerem d'aquest lloc, diuen, al menys les heures no ens tenen cap por.
Sempre que veig aquestes cases abandonades no puc evitar pensar en la il·lusió que li devia fer en el seu dia veure-les créixer a qui les va manar construir, ampliar, decorar... en fi, els humans som incerts i la natura tossuda.
ResponEliminaJo també ho penso a vegades. I imagino com es quedarien aquestes persones si ho veiessin així. Quin greu els hi sabria!
EliminaAmb la porta closa,
ResponEliminatreu l’heura les fulles
per les finestres,
mirant el balcó tan sol,
esperant
amb els portalons entreoberts
que l’aire passi i li faci companyia.
Elles, les heures abraçades
xipollegen amb l’herba del terra,
miren el cel i es pregunten si plourà.
De fet tant els hi fa, no hi ha teulada.
Les pedres pensen, si poden pensar,
que elles al menys
al vent no el deixaran passar.
Qui em veu i qui m’ha vist,
si et poguessin contar,
aquelles tardes d’abans,
i el fanal com remugant
va deien sota veu
i de les nits que me’n dieu?
qui sap si...
Si les pedres i el fanal parlessin ens podrien explicar millons de coses. Gràcies pels teus versos, qui sap qui...
EliminaEstà clar que aquí la Façana és la mestressa absoluta de l'espai. Tot i així, sense res al darrere i sense flors, però deixant que la natura l'acompanyi li trobo una bellesa única.
ResponEliminaJo també la vaig trobar molt bonica, Teresa.
Elimina¡Claro! Es cierto eso de que la naturaleza sigue su curso.
ResponEliminaUn abrazo.
No hi ha qui la pari...
EliminaAbraçades.
Les males herbes mai no moren. Les bones són de mira no em toquis. Estaria bé de trobar el terme mig.
ResponEliminaSí, però a vegades és reconfortant aquesta potència de vida, encara que siguin males herbes o potser és que no hi ha males herbes, només herbes de molts tipus diferents.
Elimina