Baladres
Només l'esguard pacient
sap reconèixer les històries.
Entre pedres i mots,
entre miralls i somriures,
entre vidres o intempèries
sap reconèixer les històries.
Entre pedres i mots,
entre miralls i somriures,
entre vidres o intempèries
entre les branques i les flors...
Entrar, plàcidament endins.
Entrar, plàcidament endins.
Els ulls atents, l'ànima suspesa.
I aprendre tant, de tresors invisibles.
I aprendre tant, de tresors invisibles.
Per reconèixer les històries, has d'estar disposada a mirar atenta i a escoltar-les. Només així pots aprendre-les.
ResponEliminaM'encanta con ho sents i com ho dius.
Aferradetes, nina.
S'ha d'estar molt atent i no oblidar tot el que valgui la pena de saber i de recordar: els bons moments i els aprenentages dels que no van ser tan bons. Gràcies preciosa.
EliminaAferradetes, Paula!
S’amaga a la vista,
ResponEliminas’olora a la foscor,
es sent en el silenci.
Sota la imatge desapareguda
d’una arbreda
espera el pas del temps
un esguard de pedra.
Instants de vida
conten ahirs absents
i volen futurs
que algun dia vindran.
Branques que ventes calors
que escalfen,
fulles que aturen ventades
que venen.
Nits que s’il•luminen amb llums
d’estels cercant el lloc
on jo un cop vaig amagar...
els somnis.
qui sap si...
L'espurneig d'un estel
Eliminaserà la brúixola que assenyali els somnis.
Per amagats que estiguin,
la guspira encesa dels ulls estimats
ens guiarà per retrobar-los.
Moltes gràcies, qui sap qui...
M’escriuran en el cel
Eliminade la nit estelada
les brillantors espurnejades
el camí a fer,
on trobaré al final el lloc
on m’esperes.
Deixa la guspira encesa
en el punt de trobada,
deixa la mirada atenta en el camí
i correré el més ràpid
que el cor em permeti
per desnonar entre els meus peus
la distància que ens separa.
Oh! Si encertés el cel
a dir-me en quin estel et trobés,
si volgués avisar-me
per encetar la marxa abans no arribis,
no et caldria esperar silent i sola,
jo ja hauria arribat
i entre les mans et duria un ram,
farcit de pètals i amb espines també,
embolcallades de joia i qui sap si...
de tristesa també,
qui sap si...
Aquests baladres són en aquest cas, una portalada viva que ens convida a entrar i descobrir aquestes històries invisibles des de fora.
ResponEliminaMolt ben trobada la foto i també els versos. :-)
Una portalada viva, que guarneix, que amaga i que mostra, tot a la vegada... una entrada una mica misteriosa.
EliminaHi ha llocs ben suggeridors i m'encanta trobar-los.
Moltes gràcies, Mc!
Quants anys deuen haver passat per a que el baladre tingués aquestes proporcions? Mentrestant la vida passa.
ResponEliminaQui els va plantar ja no deu ser en aquest món, perquè, com tu dius, el temps passa i les persones també.
EliminaA casa en tinc tres que van plantar els meus sogres que fa molts anys que no hi són i encara no són tan grossos com aquests dos.
Em temo que tal com va la gent actualment, la gent que en podríem dir activa per obligació, no poden gaudir d'aquestes meravelles. No hi ha ni paciència ni placidesa ni ànima en suspens. I em dol perquè no saben el que es perden. Només espero que amb el temps, potser als 65 o als 70 puguin aturar-s'hi i adonar-se del que tenen al davant.
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Vull creure que a tothom li arriba el seu moment, però falta, això sí, que el sapiguem aprofitar. Però segurament que sí, que algun dia, amb més anys a l'esquena, baixaran el ritme i s'aturaran a mirar una mica mñes amb calma i una mica millor la vida.
EliminaUna abraçada, Teresa!
Els tresors invisibles són els de la poesia. Fins i tot els de l'art en general.
ResponEliminaI molts d'altres també... de tresors invisibles n'hi ha a tot arreu i en tots els aspectes de la vida.
EliminaDaria gusto pasar entre ellas.
ResponEliminaBesos
Segur que sí, Erik!
Elimina