La majestat de Sant Joan de Caselles
Quan va recollir tots el bocins del seu cor que s'havia fet miques, no estava gens segura d'haver-los arreplegat tots, però com si fos un miracle, complet o no, el cor es veia sencer.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Molt curiosa la imatge.
ResponEliminaA la vida, quantes vegades els cors es rompen i no saps ben bé com et recuperes...
Aferradetes, nina.
Aquesta imatge per bé que ben trencada i mancada de molta part d'ella mateixa, jo trobo que segons quina mirada li adreces, la veus o la imagines sencera. És una majestat romànica que jo trobo molt bonica. I em va suggerir aquest pensament. Tens raó, a vegades no sabem ben bé com ens recuperem. Però l'important és el resultat.
EliminaAferradetes, preciosa.
Vine amb mi.
ResponEliminaRecull tots els trossos
que s’hagin esmicolat.
Buscarem la manera de fer
que la vida torni a ells.
Que de nou torni amb tu
aquell anhel que cercaves
amb el tot complert.
Vine amb mi...
i els somni de refer-lo,
es complirà.
qui sap si...
Moltes gràcies, qui sap qui...
EliminaEls braços segueixen oberts.
ResponEliminaBona observació, ben encertada. Si els braços no seguissin oberts és que el cor no s'ha refet.
EliminaJo en vaig fer aquest poema, del meu cor trencat. M'hi has fet pensar. Et recuperes, sí, però no ets la mateixa persona d'abans.
ResponEliminaSegur que no ets la persona d'abans, algunes coses s'han perdut per sempre i algunes altres les has après i les has guanyat per sempre, també.
Elimina