Dia 7: A la vora del foc
Si mai pogués ser,
en la curta vida que ens queda...
seria en una borda de muntanya,
i en un temps ben nostre.
L'estiba de llenya dona seguretat,
la neu a fora, el fred i la fosca,
el foc a dins, la calidesa.
La claror del foc per tota llum.
el so del foc per tota música.
I les paraules i els silencis
en una cadència perfecta.
I la teva pau, i la meva pau
que sumen i sumen
fins a arribar a l'oblit del món.
Una manera molt serena d'estar davant d'una llar de foc... m'agrada molt això de les paus que es sumin...
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
No deixade ser també un somni, un desig bonic... moltes gràcies, Paula.
EliminaAferradetes, bonica.
M'agrada molt el dibuix, Carme. Aquest foc i la tetera a davant hi queda molt bé.
ResponEliminaI sí, la teva manera és semblant a la meva: neu i fred a fora, escalfor a dins... i sobretot aquesta pau tan necessària.
Moltes gràcies i m'emporto aquesta calidesa i serenor cap al blog :)
Una abraçada ben càlida!
Buscava per l'ordinador si trobava alguna fotografia del foc. A casa tenim llar de foc i algun cop l'he fotografiat. Però en comptes de trobar la fotografia, he trobat el dibuix, fet de fa temps.
EliminaUna abraçada, Núria!
Ben cert, la calidesa que ofereix una llar de foc és molt més que únicament un augment de la temperatura.
ResponEliminaAbraçades!!
M'encanta el foc a terra o la llar de foc. Tot i que ara amb les temperatures que fa, massa a prop no ens hi cal estar.
EliminaAbraçades.
Pensaments bellament teixits.
ResponEliminaSento un desig de convivència íntima que no necessita paraules.
Abraçades, Carme.
Moltes gràcies, Sean.
EliminaEntenc molt bé el teu desig, aquesta mena de convivència ha estat una recerca constant.
Abraçades, Sean!