Dia 13: Resignats
dibuix d'arxiu fet fa anys d'una fotografia de Barbollaire
Era un mes de març especial, en Juli i la Nerea no havien fet mai vacances en aquesta època. Si bé és cert que encara feia fred, el dia ja havia allargat bastant i les illes gregues els esperaven. Ja ho tenien tot a punt. Les maletes ja eren fetes, encara que faltaven un parell de dies per sortir. Durant el cap de setmana ho havien preparat tot, i dimarts, que és un dia de vols barats, agafarien l'àvió cap a Atenes. La notícia del divendres ja els va inquietar, no obstant ells van continuar com si res no passés. Però la cosa era ben seriosa, i a partir de dilluns tot quedava tancat i anul·lat. El món s'aturava a causa de la pandemia de la Covid.
No servia de gran cosa ni queixar-se ni enfadar-se, o sigui que ... Resignats van quedar-se esperant... allò que no sabien, encara, és que haurien d'esperar tant...
Pobres! Sí que van haver d'esperar sí, cap de nosaltres sabíem el que ens depararia tot allò.
ResponEliminaEspero que la Nerea i el Juli ja hagin pogut fer el viatge a les illes gregues ;)
El dibuix molt ben fet, també.
Moltes gràcies, Carme!
Em sembla que amb tanta pandèmia i tan llarga es devien oblidar del seu viatge. Qui sap si van descobrir que sense viatjar tant també es vivia bé... he, he, he...
EliminaMoltes gràcies, Núria!
Molts vam haver de resignar-nos a què ens canvies la vida durant una bona temporada en aquella època. És ben cert que no servia per a res enfadar-s'hi i tots vam haver d'adaptar-nos-hi com vam poder. Fins i tot, i seguint el tema de l'agraïment del post anterior, diria que si el problema dels teus protagonistes s'acaba amb unes vacances anul·lades, poden donar les gràcies per la seva sort que n'hi ha molts que no se'n van sortir tan fàcilment d'aquell desori.
ResponEliminaAbraçades!!
Doncs sí, i tant que sí, Mc!
EliminaParlant altre cop de l'agraïment, crec que no n'he sentit mai tant com en aquells temps de pandèmia ferotge. Estàvem bé, tenia la família tan a prop, que podia tenir la neta petita per ajudar als que teletreballaven i vivim en un lloc immillorable, sobretot en aquella situació.
Totalment d'acord que els viatges eren el menys important. O potser podria dir-ho en present "són poc importants".
Abraçades, Mc!
Bueno ya pasó lo mas grueso ahora con las gripes.
ResponEliminaBesos
Sí, que n'hi ha molta de grip, al menys per aquí! Una bona passa.
EliminaUna abraçada
Per alguns ja està passat, per la majoria crec que ens ha quedat ben marcat i no parlo del que no vam poder fer, més bé de malalties per la Covid i per les vacunes, del que no pogueren anar als metges i les seves malalties esdevingueren cròniques i no vull parlar dels morts...
ResponEliminaAbans viatjava molt, era gairebé una necessitat sortir de l'illa, ara ja no ho veig així, potser perquè em vaig fent gran...
Bona història, nina!
Aferradetes ben fortes!
Per moltíssima gent ha quedat ben marcada la pandèmia. Deixant a part els pobres que van morir, que són molts, hi ha tots els familiars que han perdut algú, hi ha tots els que pateixen covid persistent amb un munt de seqüeles, hi ha els que han tingut problemes amb les vacunes...
EliminaJo crec que amb els anys, amb l'edat, vull dir, les prioritats canvien... nosom els mateixos.
Gràcies, Paula.
Aferradetes, preciosa.
These months were certainly easier for villagers to get through. I had spent the first five months of the previous year in Spain. What luck that the pandemic had taken a little longer.
ResponEliminaWhen it comes to travelling, I often think of a man sitting in his rocking chair in Arizona: Why should I travel? The world is passing by.
Happy birthday, my dear.